El Cafè d'en Litus

De tant en tant ve de gust rabejar-se en l’excés, oblidar-se de les conseqüències i pensar només en els motius. Ara bé, tot plegat, el Nadal, sembla haver-se convertit en una fanfara excessiva i inevitable. Ja se sap: quan gairebé tot se centra en el continent, el contingut grinyola i se’ns desfà el somni a les mans de tant somniar-lo. Lluny del brogit, però, ens queda el mar com a antídot de la desmesura d’aquests dies. Perquè el mar de l’hivern no hi entén de presses ni de multituds agombolades arreu. I si bé és cert que també pot ser excessiu, ara resta quiet i serè com una bassa d’oli, com un mirall nu de vaixells que reflecteix, ple d’espurnes, el sol del migdia. El mar respira amb les ones arran de platja i com una memòria atàvica, ens torna al magma primigeni. Llavors, en escoltar-lo, fa l’efecte que amb cada alenada ens duu la calma. Que ens dibuixa, a tocar dels dits, un horitzó més clar.

No sé pas què em degué passar aquella tarda, que em vaig despertar amb la fam d’una fera i la panxa com un enorme gripau que em raucava de gana. I aquella sentor de banya cremada, una densa olor de sofre que tot ho empudegava, com si algú hagués pres aquella clariana per una bóta o un bocoi i hi hagués cremat un lluquet. Així que em vaig aixecar, em vaig mirar el meu company amb displicència, com si m’haguessin encomanat –vés a saber amb quin estrany encanteri – una malvolença cap a ell. Dormia un son profund, pesat com una mola, aferrat al seu sarró curull que vessava de viandes i aquell pa tan ben pastat de sola colrada i molla tendra que ens couen al mas. No me’n vaig poder estar i, d’una revolada, l’hi vaig furtar. Golut, amb una carpanta que feia feredat, ho vaig endrapar tot. Per fer-ho passar avall, vaig haver de menester ben bé mitja bóta de vi que el bon jan, refiat, havia penjat d’un ramal. Una vegada feta passar l’ànsia, sadoll i complagut, em disposava a fer un son quan, d’improvís, una tempesta es desfermà dins el meu buc: el tec, pel que semblava, feia de mal pair. Vaig haver de decampar cames ajudeu-me tot buscant un indret una mica a recer per poder satisfer allò que amb tanta urgència, el ventre em requeria. Però no vaig ser-hi pas a temps. Allí, just creuat el pont, entre bugaderes, pescadors i un estol de pastors que la feien petar al caliu d’una foguera, rera d’una atzavara, vaig fer de cos. La tempesta, amb més trons que no pas llamps, agreujada per la llum d’un estel que lliscava firmament enllà, em va fer posar del tot en evidència. Quan me’n vaig adonar, les bugaderes, el pescador, els pastorets i fins una parella amb un infantó que junt amb la seva noble parentela feien nit en una establia, em miraven de fit a fit. Amb la samarra, la barretina, tot jo a la gatzoneta, els pantalons al garró i el paner a la fresca, una vegada passats l’ensurt i la vergonya de veure’m d’aquella faiçó, no crec pas que el succés transcendís més enllà del moment. Per què ves qui s’hi fixa en aquestes coses, oi...?