El Cafè d'en Litus

Aquest diàleg que va de mi a mi. Aquest llarg monòleg a dues bandes que m’has inventat. Te n’adones? Tan senzill com respirar en cercles, eixir al capdavall d’un atzucac o córrer lliure enmig d’un emboscall. L’home del bombí em fa un adéu asimètric i a destemps: ja no hi ha miralls que valguin. Tafur excels, ja et sé tots els daus que van de l’u al set, els teus naips sense pica ni as. Què en faràs ara de les maragdes, orfe de calidoscopis? On deixaràs la llum? Pots repicar amb els dits a l’altra banda del cristall o fer senyals amb una cigarreta que lentament es consum. Ratlla, ratlla, punt. On vas, si tots els codis ja s’han escrit? Aquest diàleg que va de mi a mi, aquest llarg monòleg a dues bandes que m’has inventat. Te n’adones? Tan senzill com respirar en cercles, eixir al capdavall d’un atzucac o córrer lliure enmig d’un emboscall...

El trajecte de la lectura és d'anada i tornada; qui retorna mai més és el mateix que ha partit, la lectura, el viatge, l'ha canviat d'alguna manera.

Le trajet de la lecture est un aller et un retour; qui en revient n'est plus le même qu'au moment du départ; la lecture, le voyage nous ont transformés en quelque sorte.

Els poetes Josep Maria Sala-Valldaura i Anna Montero (Catalunya) i Diane Regimbald i Jean Paul Daoust (Quebec) són els poetes que podreu trobar en aquest llibre. Amb ells, els traductors Carles Biosca, Josep Gerona, Josep Maria Ripoll, CARLES SANOSA, Xavier Grimau, Josep Sanz, Roc Cassagran i Marcel Ayats.

*Finestres Obertes/Fenêtres Ouvertes. Poetes catalans i quebequesos.

Acarono el rostre dels anys als murs de pedra antiga. L’heura del temps se m’enfila a l’ampit dels ulls i els dits se’m fan arrel: hi ha anys que, vistos de lluny, s’agombolen en un badall fet de fulls de calendari en blanc. Mentrestant giren les rodes dels cotxes, les busques dels rellotges, les grues de les obres al cel de l’especulació. A la corda fluixa, pots sentir el vertigen de les hores que passen. Equilibrista i, a la vegada, maroma. Víctima i botxí. Podria fer com aquell cantautor italià que buscava un centre de gravetat permanent mentre es declarava nòmada tot assegut en un llarg tamboret. Ho recordes? És clar que llavors el temps era tota una altra cosa i les vacances d’estiu semblaven un parèntesi més gran que la vida mateixa. Ara, no fem altra cosa que enyorar el temps de les cireres. Voler trobar, com llavors, el doll d’aigua fresca que ens reconfortava quan entràvem a casa assedegats. Buscar, d’alguna manera, l’infant que jugava al carrer els vespres amb la bicicleta recolzada a la porta i els genolls pelats.

Hi ha qui creu en el destí. Que tot el que ens passa és per un motiu concret, com si forméssim part d’un pla predeterminat. Actors del nostre fat, ens limitaríem, doncs, a llegir un guió prèviament establert. Però per a la majoria de nosaltres pensar així seria una feixuga càrrega, una mena de jou i, de ben segur, preferim creure en les causalitats o, com a molt, en algunes casualitats. Pensem, sovint, que el fet que ens passi un esdeveniment concret és per alguna raó, però que no té res a veure amb la sort ni (i ara!) amb l’astrologia. Estem convençuts de la relació causa-efecte dels nostres actes i deixem poc espai al que puguin dir tèrbols oracles. Per això de vegades no ens en sabem avenir quan ens trobem amb dies, moments, situacions, persones...on tot sembla encaixar com si formés part d’un acord entre els astres o com si una mena d’arquitecte hagués mogut alguns fils perquè nosaltres estem massa enfeinats tot fent plans per a la nostra vida. Dies, persones...moments sorprenents per inesperats que, lluny de buscar-ne les causes, el millor que podem fer és prendre’ls i beure’ns-els, goluts, d’un sol glop.

D'un temps ençà tot és “políticament correcte”. Per això ara els ciutadans ja no voten, sinó que ho fan “els ciutadans i les ciutadanes”, de la mateixa manera els nens ja no van a les escoles, sinó que ho fan “els nens i les nenes”. I això no afecta a tothom, no. Ens afecta a “tots i totes”. De cop i volta, tothom és igual: han desaparegut els prejudicis i els rols, com si la realitat vingués determinada per l’ús de les paraules. L’empresari de torn diu “les treballadores i els treballadors”, sense esmentar, això sí, que la treballadora cobra força menys per fer la mateixa feina; i és que les coses són com són malgrat s’hi apliqui a sobre un vernís de correcció. Hem evolucionat molt tècnicament: en poc temps hem passat de la màquina de vapor a arribar a Mart, d’escriure amb tinta i ploma, als moderns ordinadors amb tractament de textos a tot color. Ara bé, l’evolució social, com a persones, sembla que ens costa una mica més. Abans teníem trabucs i ara “míssils intel•ligents teledirigits”, però la qüestió és que usem la mateixa violència de sempre amb armes noves i prou. Eradicar determinats rols, determinats prejudicis és un procés lent que no canvia d’un dia per l’altre només perquè algú comenci a dir “totes i tots”. S’hipercorregeix, se’n abusa. Canvien les formes però no el fons i s’acaba fent del “totes i tots”, del “ciutadanes i ciutadans” una mena de cantarella buida que determinades persones es pengen a la solapa perquè llueixi quan, ben mirat, encara ens queda força camí per fer. I és que per molt “totes i tots” que utilitzem, la Història ens mostra que no hem evolucionat pas massa els darrers vint-i-cinc mil anys i que en el fons ens seguim comportant, la majoria de vegades, com poc més que micos i mones.

Als llençols, com un territori de valls i plecs de cotó, hi creix la mandra els matins de dissabte. Un raig de llum s’escola pels travessers de la persiana i ens fa pessigolles als peus mentre la remor del carrer entra de contraban per la finestra que nosaltres voldríem frontera. Però és massa tard i el dia avança indefectiblement: el soroll del motor dels cotxes aturats al semàfor, les persianes metàl.liques del mercat que, tot cargolant-se, inauguren un dia més la parada, el lladruc d’un gos que ha anat a buscar la premsa amb el seu amo, configuren l’enrenou diari que tard o d’hora ens acabarà de desvetllar. Amb el despertador mut en un racó de la tauleta de nit, se’ns concedeix una treva, una estona entre el son i la vetlla, on hi som però no del tot. Llavors, fa l’efecte que el temps és tot nostre i el fem rodolar amunt i avall, de la capçalera als peus i viceversa. Els minuts de mandra són fets de la mateixa matèria que els somnis i són lleugers com les plomes del coixí. Mentrestant, el llit s’ha tornat un quadrilàter on la pressa hi té totes les de perdre: la mandra, els dissabtes, senyoreja tota la casa.

Als dies, a vegades, els passa com als electrodomèstics o les làmpades: s’espatllen sense avisar. Es fonen. Són aquells dies que, sense nosaltres saber-ho, han sortit defectuosos. Arrenquen com tots: llampants, lluents com un cotxe nou de trinca, plens de promeses com una núvia vestida de blanc. Hi hauria d’haver un senyal que ens advertís d’aquests dies. Una mena de sirena vital que comencés a udolar tan bon punt el dia defectuós hagués sortit de fàbrica, al primer control de qualitat. Llavors seríem a temps de prendre alguna mesura d’emergència: cavar una rasa dins nostre a mode de refugi i entaforar-nos-hi fins que tot hagués passat, alçar un mur que ens protegís amb les llambordes de l’experiència, poder cridar, almenys, allò de “les dones i les criatures primer!”. Però no, els dies defectuosos perden les ales sense avisar. Se’ls para el motor després de fer un parell d’esbufecs asmàtics i algú aixeca el braç i diu que sí, que té un motiu i la núvia vestida de blanc no sap on mirar. Els dies defectuosos cauen al terra, exhaustos, a l’hora menys pensada. Ens abandonen, es marceixen, es fonen i ens deixen a les fosques, caminant a les palpentes tot fent tentines, arrossegant com un llast les hores que ens resten, enmig d’una boira plúmbia de minuts grisos que fins l’endemà no s’esvairà.