El Cafè d'en Litus

Number 8. J.Pollock (1949) 


Tot anava d’acord amb el pla previst. Fins que algú va decidir-se a tensar una mica més les cordes del contrabaix i dur dues marques més enllà les busques dels manòmetres. Sempre hi ha, però, un bàndol dissident, amb reticència als canvis i uns quants van intentar amagar aquell feix de mots estèrils al fons d’un gorg, lluny de les balmes i les clarianes. Va ser, però, un gest del tot ingenu que no els va servir de res: al cap de poc brollaven fonts de mercuri arreu (car la pedra era només un conglomerat de records) i s’aixecaven sumptuosos palaus fets de falguera i notes de saxofon a les torres més altes*. El jovent, no cal dir-ho, es felicitava pels carrers i penjava garlandes als balcons de les cases. Mentrestant, la tia Pona, repenjada a l’ampit de la finestra, reia sorneguera, tot dient que allò no podia acabar pas bé, que ja va passar el mateix quan els rojos van prendre l’església i que tot plegat es fondria en un cel d’àngels i arcàngels ennegrits pel fum i poca cosa més. I tothom se’n reia bo i dient: “l’àvia fa catúfols...!”. I no: en poc temps no hi va haver prou calç viva per poder enterrar totes les hores mortes i a les torres més altes només hi restava un cel d’àngels i arcàngels ennegrits pel fum, mentre els saxofons agonitzaven pels racons com si fossin un blues amb un compàs de menys o una antiga cançó de Tom Waits...

*No s’ha demostrat mai, però diuen que en Charlie Parker hi va tenir alguna cosa a veure...(Nota del traductor).

The moon-woman cuts the circle. J.Pollock (1943) 


Deixarem que els miralls mudin la pell,
ara que ens sabem hostes del temps.
No serà fàcil, però, desaprendre
tant de camí,
ni desempallegar-se d’aquest jou.

Fet i fet, potser no ens cal:
un collaret fet de paüres,
un trau a la memòria...

Penyores, al capdavall.

Take Saravá... 


Dies tranquils,
com una bossanova suau
tenyida de llum
i blau...

Dans mon île
Ah! Comme on est bien
Dans mon île
on ne fait jamais rien
on se dore au soleil, qui nous
caressee
et l'on paresse
sans songer a demain
dans mon île
Ah! Comme il fait doux
bien tranquile
près de ma doudou
sous le grand cocotier qui se balance
en silence
nous rêvons de nous
dans mon île
un parfum d'amour
se faufile
dès la fin du jour
elle accourt me tendant ses
bras
docile
douce et fragile
dans ses beaux atours
ses yeux brillent
et ses cheveux bruns
se partillent
sur le sable fin
et nous jouons aux jeus
d'Adam
et Ève
jeux faciles
qui'ls nous ont apris
car mon îlle
c'est le paradis.

Silvia Torres. Take Saravá.

La caixa... 


Els teus desigs, les teves necessitats
seran degudament anotats,
processats, arxivats, catalogats
etiquetats i codificats
convertits en diàleg de comèdia televisiva
i anuncis.

Tenim una caixa
per posar-hi el teu cervell,
tenim una caixa
per posar-hi el teu cervell.

Hard Wired. Tracy Chapman.

I don't want a lover. 


Quan et vam conèixer ens deies que no, que no volies cap amant, només un amic, I don’t want a lover, I just need a friend. Llavors només et calia una guitarra amb “slide”, un baix i una bateria per seguir el compàs, res més, Sharleen. El segon disc, Ricks Road, era encara millor: guitarres acústiques, piano, orgue...semblava un enregistrament dels anys setanta. Tot i així, del disc se’n van vendre poques còpies. Potser massa cru, massa viu. La resta de discs ja van ser més comercials i, és clar, van sonar molt més. No pas, però, aquí al Cafè...

Roger Mas... 


"Com una fulla inquieta surant sobre un rierol recorrerem les fosques profunditats de gorges agrestes plenes de tritons, molsa i fades de calç fins que, sense saber com, trobant-nos volant sobre paradisos encantats, ens extasiem amb visions magnífiques de postes de sol sobre mars de boira infinits."

3er.aniversari de la revista Paper de Vidre + Concert d'en Roger Mas a la Jazzcava de Terrassa (dia 20 d'abril a les 21h.)

Klimt 


A aquestes alçades ja hauríem de saber què fa tensar la pell als violins (o almenys què tensa l’arc dels violoncels) o per què els geranis no són un color primari. Hauríem de saber cada quan muda la pell el sol i per què aquest cel, el nostre, encara fa gust de clor. Hauríem d’haver desxifrat ja el llenguatge de les barques, el mecanisme de la lluna plena, l’aquarel.la amb la que es pinten els capvespres d’agost o a quina temperatura es fon el Somni. Hauríem de saber per què els dits són dits i les arrels són arrels i no confondre’ls més d’aquesta manera, ni barrejar-los amb el temps, aquest temps que, com el del tango, no passa. I, sobretot, hauríem de saber per què no hi ha pou ni memòria i per què, encara ara, som al principi de nosaltres. Ho hauríem de saber, no trobes?

Trueba, David. 


Siempre he pensado que la amistad está sobrevalorada. Como los estudios universitarios, la muerte o las pollas largas...

David Trueba a Cuatro amigos. Anagrama(2003)

Daus amb pigues, llàgrimes plorant... 


Ordenador de mots impossibles, basteixes dèries.

Les vesteixes amb farbalans i puntes de coixí.

Adrià

Puntí.

Sai cosa penso? Penso che forse è stata una péssima idea iniziare un diario…Lo so comme sono fatto, mi conosco. Fra qualche giorno dimenticherò la chiave da qualche parte, o magari smetterò volontariamente di scrivere, troppo geloso dei miei pensieri.

Non so se mi faccia bene sfogarmi, ma perlomeno mi distraggo.

I ja és això, oi?

JO és que sóc així... 


Bé, però això ja ho deia a l'antic Cafè: costa posar d'acord tots els JO que duem a dins! A més, m'agrada llegir-te, Bel.

Un somriure de jutge acusador.

Tangled up in blue... 


Segueix nevant, Bob. I segur que encara no saps on va a parar l’Autopista 61, ni què es veu des de dalt de la talaia, ni si la resposta és en el vent. Per què hi ha alguna resposta, Bob? O segueixes encallat a Mobile amb els blues de Memphis una altra vegada? Segur que, un cop més, et treuràs el barret de copa de pell de lleopard i diràs que tot plegat és culpa d’ell. Oi, senyor Jones? I aquest vent idiota que no para mai i tu, que només busques algú que et doni aixopluc enmig de la tempesta o que et trobi pel matí. I ja no saps què se n’ha fet de la noia de les terres baixes, amb els seus ulls tan tristos i els seus cubells de pluja o si tot va ser en va. Els temps estan canviant? Els temps han canviat. Qui t’ho havia de dir, oi, Bob?

W.Turner. Light and colour (1843) 


Licor de melsa,
en negre,
sense IVA els pensaments.
Canyes seques
s’escolen
per les rescloses
del so.

Atzavares florides,
cel d’ivori, tanmateix.
Aquí caic,
allà m’aixeco.
Cireres vermelles,
lliris a preu fet.
Què sou?
Un somni?
O potser només
un record
empeltat d’ametller...?

Ens coneixíem de feia pocs dies. Del curs de fotografia. Però va ser veure-la i no poder treure-me-la del cap. Pensava en ella a totes hores. Sobretot quan rebel.làvem negatius a l’habitació fosca amb la llum vermella. Així va ser com, entre líquids fixadors i el remenar de les cubetes, que li vaig dir: “Vols venir a sopar amb mi aquesta nit?”. Em va dir que sí. Que quedéssim a les vuit.

El sopar va anar d’allò més bé: una “creppe” amb pinyons, bacó, espinacs i formatge de cabra fos de primer i confit d’ànec de segon. Una bona conversa regada amb un bon vi.

-I de postres? – em diu.
-Estic força tip, em sembla que demanaré una infusió – li contesto.
-Ah…sí?- em respon tot aixecant una cella, mossegant-se el llavi de sota.
-Sí...una Marialluïsa.
-Mmmm...- fa, agafant-se fort a la taula amb un gest que, d’estrebar una mica més, hagués fet caure els coberts.

Jo que li noto la mirada tèrbola, la respiració accelerada, el desig encès...no me’n puc estar de dir-li (fent-me l’orni però amb ganes de més).

-Que et passa alguna cosa?
-És que...- em mira tímida i confident alhora- és que les infusions m’exciten – fa una pausa i jo la miro perplex. Riu maliciosa- M’exciten molt…
-Ah, sí?- li dic- i un te verd, doncs...potser…
-Ahhhh- deixa anar un gemec mal dissimulat que fa que la parella del costat se’ns quedi mirant.
-O un té de canyella…
-Ohhh! Sííí- ara és la parella de l’altre costat la que ens mira.
-Un Earl Grey?
-Mmmm...- tira el cap enrere mentre es toca els cabells- Sííí...- la iaia de dues taules més avall em somriu i em pica l’ullet.
-Til.la, Valeriana...melissa!- li xiuxiuejo a cau d’orella.
-Que bé!...Que bé! Em sento plena…em sento plena…- gemega.
-Poliol! Poliol!!
-Oooh…Ohhh…no paris...no...
-Cafè!!!
-Cafè?!- em mira indignada.
-Sí…
-Flas!!!- em venta un sonor mastegot a la galta- pervertit!!!- gira cua i se’n va.
-Però...però...- i tot el restaurant que em mira.
-Farà postres, el senyor?- em pregunta el cambrer.
-Sí...sí...- li dic tot fregant-me la galta vermella i adolorida- una camamilla, si us plau (per si de cas...).

Sol, tancat a l’habitació de l’hotel, es mirava el maletí que jeia damunt del llit. No en tenia les claus, però no hi feia res: els cadenats eren febles, ben bé només per tancar-lo. Amb prou feines van resistir, primer un i després l’altre, dos cops secs contra el caire de la taula de l’habitació. Va obrir el maletí. Era ple de papers. Pàgines i pàgines plenes de fórmules matemàtiques, fórmules com les que ell havia estat buscant tota la seva vida. Ell no era cap geni, però no cal ser un geni per reconèixer el que és genial: era tot allí. Aquelles fórmules, aplicades a la realitat, podien ser una enorme font d’energia o per contra, esdevenir una arma absolutament destructora. I era tot allí, a les seves mans. Tota la seva vida a la recerca d’allò i ara que ho havia assolit, no sabia què fer-ne. Conscient de l’enorme poder que tenia, però alhora aclaparat pels dubtes i ja amb la seva tasca de recerca científica sense sentit, ho va abandonar tot i va retirar-se. No sense abans haver passat tots els documents a un jove estudiant del seu laboratori amb fama de despistat però brillant alhora. Un jove anomenat Einstein, Albert Einstein...

Què hi feia un catedràtic de física anant cap a la morgue d’un hospital? No hauria pogut pujar a l’avió? Arribar tranquil.lament a casa seva i començar a preparar les classes pel nou curs que s’apropava? No deixava de preguntar-se tot això. Per què? Per què? Perquè en tenia ganes, perquè estava cansat del despatx i de la seva casa buida on ningú no l’esperava des de feia massa temps. Perquè millor córrer el risc de la possibilitat d’una aventura, que el gris ensopiment del seu dia a dia com a catedràtic. Vet aquí el perquè.

Va agafar una bata d’un dels metges que va trobar penjada en uns sala i va enfilar, decidit, cap a la morgue. Tot allò era tan diferent de l’asèpsia del seu despatx! Va obrir la porta. Efectivament, l’home era allí i al seu costat, el maletí. S’hi va acostar i, d’una revolada, el va ficar dins una de les bosses que hi havia al costat. Discretament, va sortir i va deixar la bata en un racó. Amb el seu aspecte de vell savi despistat ningú no li va fer cap pregunta en sortir de l’hospital...

Va obrir la taquilla. Era buida, tret d’una petita nota al fons: “Quedi’s junt amb el maletí al banc del costat del rellotge. Quan el rellotge marqui les 11.00, marxi.”

El maletí. El maletí que s’havien endut amb l’home, amb l’ambulància...si l’anava a buscar perdria l’avió. Ara ja sí, no tenia més temps. És clar que, ben mirat, encara li quedaven uns dies abans no comencessin les classes i ja s’inventaria alguna excusa per justificar el retard. D’altra banda – va pensar- als del departament no els importaria massa...

-Perdoni...- va preguntar a un dels guàrdies de seguretat que hi havia en el moment del succés- sap on han dut l’home que...
-El mort?- va dir fredament
-Sí...
-L’ha vingut a recollir una ambulància del l’hospital de St.Jaume, és el més proper. Deu ser a la morgue d’allà...
-Val...val...gràcies...
-Per?

Però en Marc ja era camí de l’hospital...

(Continuarà...)