dimarts, de maig 31, 2005
Temps de cireres
Cireres... 
Un grapat
de besos sense brides,
i cireres vermelles
a la boca...
Un grapat
de besos sense brides,
i cireres vermelles
a la boca...
diumenge, de maig 29, 2005
Cants de sirena
divendres, de maig 27, 2005
Baobab
Despentinat...
Tornes al cau dels baobabs:
somnis de salamandra,
agulles de cap
al mar.
I se t’esfilagarsa
el plec de la faldilla,
com una cua de núvol,
o un pensament
de diumenge
a la tarda.
Ara mateix,
voldries no ser-hi.
Tornes al cau dels baobabs:
somnis de salamandra,
agulles de cap
al mar.
I se t’esfilagarsa
el plec de la faldilla,
com una cua de núvol,
o un pensament
de diumenge
a la tarda.
Ara mateix,
voldries no ser-hi.
dimecres, de maig 25, 2005
Cendra
Edward Munch. Ashes (1894)
A la primavera del verb, collien les paraules, com cireres vermelles o grans de raïm damunt d’una parra. Es deien “t’estimo” i se’ls omplia la boca d’un most dolç, amable, lluny d’aquest licor de “déjà vú” que el temps o el costum destil.len.
Com hem arribat fins aquí? – va preguntar-li ella.
I ell no va saber què dir...
A la primavera del verb, collien les paraules, com cireres vermelles o grans de raïm damunt d’una parra. Es deien “t’estimo” i se’ls omplia la boca d’un most dolç, amable, lluny d’aquest licor de “déjà vú” que el temps o el costum destil.len.
Com hem arribat fins aquí? – va preguntar-li ella.
I ell no va saber què dir...
dilluns, de maig 23, 2005
Al-Àndalus
La torre del oro. Sevilla
De poder viatjar més ràpid que la velocitat de la llum, podríem ser de tornada d’un lloc, abans d’haver-hi anat. Aquesta m’és, doncs, l’única explicació plausible d’aquest enyor que sento ara. O qui, si no, m’ha omplert les mans de palmeres, dàtils i llet d’ametlles? Qui, de tarongers, moreres, vinyes i oliveres? Qui, de safrà? D’on vénen, aquesta llunyana remor de sínia? Aquesta antiga ombra fresca de figuera? De la medina al raval, d’aquesta alcassaba, califa sóc.
De poder viatjar més ràpid que la velocitat de la llum, podríem ser de tornada d’un lloc, abans d’haver-hi anat. Aquesta m’és, doncs, l’única explicació plausible d’aquest enyor que sento ara. O qui, si no, m’ha omplert les mans de palmeres, dàtils i llet d’ametlles? Qui, de tarongers, moreres, vinyes i oliveres? Qui, de safrà? D’on vénen, aquesta llunyana remor de sínia? Aquesta antiga ombra fresca de figuera? De la medina al raval, d’aquesta alcassaba, califa sóc.
diumenge, de maig 22, 2005
Paper...
...de vidre.
El nº31 de "Paper de Vidre" ja està penjat a la web. Podeu llegir-lo,
imprimir-lo, descarregar-vos-el o carregar-vos-el, però mai ignorar-lo!:
El pròleg és de Manel Ollé: "Perdre el temps parlant de Bru de Sala"; a l'entrevista gent com Pau Riba, Pascal Comelade, Pilar Parcerisas i Jaume Sisa entre d'altres hi diuen la seva sobre Francesc Pujols; reproduïm l'article d'Enric Casasses: "Verdaguer ara"; Teresa Amat ironitza sobre la crisi dels 30 anys i Guillem Miralles engega una sèrie de converses amb gent que volta els 30 anys; Teresa Borque parla de cinema i Medín Peirón sobre músiques noves a pel·lícules velles; Magda Farré presenta el cantautor Xavier Baró, Lluís Paloma recorda el "Pet Sounds" dels Beach Boys, i Carles Sanosa parla de Jazz (Litus? Ets tu?!); Carles Hac Mor aporta quatre col·laboracions; Albert Bardés i Albert Figueras continuen amb les seves respectives sèries; Ester Andorrà ens ofereix un fotopoema més; Joan Casalprim i Ricard Ripoll aposten per la narració; Alba Garcia il·lustra; Lluna Soler, Joan Todó, Sr. Polissó, Quim Cardús aporten la nota poètica.
El nº31 de "Paper de Vidre" ja està penjat a la web. Podeu llegir-lo,
imprimir-lo, descarregar-vos-el o carregar-vos-el, però mai ignorar-lo!:
El pròleg és de Manel Ollé: "Perdre el temps parlant de Bru de Sala"; a l'entrevista gent com Pau Riba, Pascal Comelade, Pilar Parcerisas i Jaume Sisa entre d'altres hi diuen la seva sobre Francesc Pujols; reproduïm l'article d'Enric Casasses: "Verdaguer ara"; Teresa Amat ironitza sobre la crisi dels 30 anys i Guillem Miralles engega una sèrie de converses amb gent que volta els 30 anys; Teresa Borque parla de cinema i Medín Peirón sobre músiques noves a pel·lícules velles; Magda Farré presenta el cantautor Xavier Baró, Lluís Paloma recorda el "Pet Sounds" dels Beach Boys, i Carles Sanosa parla de Jazz (Litus? Ets tu?!); Carles Hac Mor aporta quatre col·laboracions; Albert Bardés i Albert Figueras continuen amb les seves respectives sèries; Ester Andorrà ens ofereix un fotopoema més; Joan Casalprim i Ricard Ripoll aposten per la narració; Alba Garcia il·lustra; Lluna Soler, Joan Todó, Sr. Polissó, Quim Cardús aporten la nota poètica.
dissabte, de maig 21, 2005
Dubtes
Preguntes, preguntes...
Si em moro i la meva ànima va al cel, tinc dret a demanar els diners de l’envàs? Si no he quedat satisfet, me la poden canviar? Fins quan dura la garantia? Hi ha llibre de reclamacions? I Oficina de Defensa del Consumidor? Et tornen els diners o et donen vals de compra? Hi ha cabines per trucar? Encara funcionen amb monedes o haig de comprar una targeta en un estanc o un quiosc? Fumen doncs, els àngels? Ros o negre? I què llegeixen? L’Avui, La Vanguardia...l’ABC? Potser puc trucar des del mòbil, però quina xarxa faig servir? És que jo tinc Movistar però em voldria canviar...i les ànimes les reciclen? Com ho fan? Per sorteig? A dit? Hi ha tràfic d’ànimes? Tenir un germà al Govern ajuda? Si no, les tenen en estoc? O són biodegradables? Com es decideix les que van a dalt i a baix? Hi ha un “pecatòmetre” i et fan bufar? Són àngels amb tricorn o ja hi ha desplegats els Mossos d’Esquadra?. Els pecats de cap de setmana valen igual que els dels dies laborals? I els nocturns igual que els diürns? I a l’infern, quant puja la factura del gas a final de mes? Qui la paga? És una S.A o una cooperativa? I és gas butà o és gas natural? Potser funcionen amb electricitat, però ho dubto (els saltarien els ploms massa sovint...).
I si una angeleta s’enamora d’un dimoni i tenen un fill, on cal portar el Llibre de Família, a dalt o a baix? La mala bava dels dimonis, és per les banyes? Qui els les posa? O surten soles? A quina edat? Hi ha banyes “de llet”? Pot un dimoni demanar asil polític al cel i viceversa? Preguntes, preguntes...
Si em moro i la meva ànima va al cel, tinc dret a demanar els diners de l’envàs? Si no he quedat satisfet, me la poden canviar? Fins quan dura la garantia? Hi ha llibre de reclamacions? I Oficina de Defensa del Consumidor? Et tornen els diners o et donen vals de compra? Hi ha cabines per trucar? Encara funcionen amb monedes o haig de comprar una targeta en un estanc o un quiosc? Fumen doncs, els àngels? Ros o negre? I què llegeixen? L’Avui, La Vanguardia...l’ABC? Potser puc trucar des del mòbil, però quina xarxa faig servir? És que jo tinc Movistar però em voldria canviar...i les ànimes les reciclen? Com ho fan? Per sorteig? A dit? Hi ha tràfic d’ànimes? Tenir un germà al Govern ajuda? Si no, les tenen en estoc? O són biodegradables? Com es decideix les que van a dalt i a baix? Hi ha un “pecatòmetre” i et fan bufar? Són àngels amb tricorn o ja hi ha desplegats els Mossos d’Esquadra?. Els pecats de cap de setmana valen igual que els dels dies laborals? I els nocturns igual que els diürns? I a l’infern, quant puja la factura del gas a final de mes? Qui la paga? És una S.A o una cooperativa? I és gas butà o és gas natural? Potser funcionen amb electricitat, però ho dubto (els saltarien els ploms massa sovint...).
I si una angeleta s’enamora d’un dimoni i tenen un fill, on cal portar el Llibre de Família, a dalt o a baix? La mala bava dels dimonis, és per les banyes? Qui els les posa? O surten soles? A quina edat? Hi ha banyes “de llet”? Pot un dimoni demanar asil polític al cel i viceversa? Preguntes, preguntes...
dijous, de maig 19, 2005
Aquest maleït jo
E.M Cioran
Tens raó, Émile: tot plegat potser només és un fatal combinació d’aminoàcids que, quatre milions d’anys més tard, ha convergit en mi (i en cada un de nosaltres). Per sort, només caldrà esperar uns seixanta anys (a tot estirar) per esmenar l’error i tornar a la calma, oblidar-me, d’una vegada per totes, d’aquest maleït jo…
Tens raó, Émile: tot plegat potser només és un fatal combinació d’aminoàcids que, quatre milions d’anys més tard, ha convergit en mi (i en cada un de nosaltres). Per sort, només caldrà esperar uns seixanta anys (a tot estirar) per esmenar l’error i tornar a la calma, oblidar-me, d’una vegada per totes, d’aquest maleït jo…
dimecres, de maig 18, 2005
Frank’s wild years
Balles?
Desmudats i a les golfes
ballarem el vals
dels anys salvatges
d’en Frank.
Tancarem les hores
a la clepsidra
d’un fanal modernista
i desfarem aquest desig
en salsa de sutge,
soja, sushi
de tu i de mi.
O potser ens el beurem
a poc a poc,
amb rom, glaçons
i fulles de menta
una nit,
d’un dissabte qualsevol...
Desmudats i a les golfes
ballarem el vals
dels anys salvatges
d’en Frank.
Tancarem les hores
a la clepsidra
d’un fanal modernista
i desfarem aquest desig
en salsa de sutge,
soja, sushi
de tu i de mi.
O potser ens el beurem
a poc a poc,
amb rom, glaçons
i fulles de menta
una nit,
d’un dissabte qualsevol...
dilluns, de maig 16, 2005
Capvespre a Girona
Girona...
De vegades hi ha llocs, paraules que ens semblen fets a mida, només per a nosaltres: capvespre, Girona...
De vegades hi ha llocs, paraules que ens semblen fets a mida, només per a nosaltres: capvespre, Girona...
dijous, de maig 12, 2005
Galeries
La grotte des demoiselles
Obscures galeries, passadissos subterranis. Parets amb brànquies que respiren ferro i manganès. Un cel de meduses, arrels i pans de molsa. Estalactites, estalagmites: un magnífic orgue de caramells cristal.lins. Petits bassals amb aigua de segles: la pedra plora. Clarobscurs, estranys jocs de llum: òxids i calç. Estrany, també, el ressò mut de les meves passes.
A fora, la llum.
Obscures galeries, passadissos subterranis. Parets amb brànquies que respiren ferro i manganès. Un cel de meduses, arrels i pans de molsa. Estalactites, estalagmites: un magnífic orgue de caramells cristal.lins. Petits bassals amb aigua de segles: la pedra plora. Clarobscurs, estranys jocs de llum: òxids i calç. Estrany, també, el ressò mut de les meves passes.
A fora, la llum.
dimarts, de maig 10, 2005
Les copains d'abord
Séte.
Georges Brassens est né à Sète un beau jour d’octobre 1921, très exactement au 54 de la rue de l’Hospice, aujourd’hui rebaptisée à son nom. Disparu à soixante ans en 1981, il reste l’auteur et l’interprète que tous les francophiles continuent encore d’apprécier pour son humour et la justesse de ses vers.
Il a toujours été attaché à sa ville bien qu’il ait « fugué » à Paris pour sa carrière. Aujourd’hui encore, l’esprit de Brassens continue d’habiter Sète au travers de sa famille, de ses « copains d’abord » et des nombreux endroits où il appréciait de se promener en toute simplicité.
...Tot i que, de moment, m'agraden més Carla Bruni, Mano Solo, Cali o Benjamin Biolay...
Georges Brassens est né à Sète un beau jour d’octobre 1921, très exactement au 54 de la rue de l’Hospice, aujourd’hui rebaptisée à son nom. Disparu à soixante ans en 1981, il reste l’auteur et l’interprète que tous les francophiles continuent encore d’apprécier pour son humour et la justesse de ses vers.
Il a toujours été attaché à sa ville bien qu’il ait « fugué » à Paris pour sa carrière. Aujourd’hui encore, l’esprit de Brassens continue d’habiter Sète au travers de sa famille, de ses « copains d’abord » et des nombreux endroits où il appréciait de se promener en toute simplicité.
...Tot i que, de moment, m'agraden més Carla Bruni, Mano Solo, Cali o Benjamin Biolay...
divendres, de maig 06, 2005
Notre Musique
Nagasaki.1945
Potser és que no en sabem més i aquesta és l’única música que ens surt: un acord rogallós de piano enregistrat damunt d’una cinta magnetofònica reblanida per la calor de les bombes, els fusells, la por i la rancúnia. Pla, contraplà, tant se val. Sempre la mateixa fotografia: Hiroshima, Palestina, Sarajevo...pla, contraplà. “Els rojos van cremar l’església i quan van entrar els nacionals encara va ser pitjor..”. Pla, contraplà. Refem el pont de Mostar.
- Els homes assenyats no fan la guerra, fan biblioteques...- Pla.
- ...i cementiris- respon ell, mentre tanca la porta. Contraplà.
Potser és que no en sabem més i aquesta és l’única música que ens surt: un acord rogallós de piano enregistrat damunt d’una cinta magnetofònica reblanida per la calor de les bombes, els fusells, la por i la rancúnia. Pla, contraplà, tant se val. Sempre la mateixa fotografia: Hiroshima, Palestina, Sarajevo...pla, contraplà. “Els rojos van cremar l’església i quan van entrar els nacionals encara va ser pitjor..”. Pla, contraplà. Refem el pont de Mostar.
- Els homes assenyats no fan la guerra, fan biblioteques...- Pla.
- ...i cementiris- respon ell, mentre tanca la porta. Contraplà.
dimarts, de maig 03, 2005
Alquimia del verb
A.Rimbaud
J’inventai la couleur des voyelles! – A noir, E blanc, I rouge,
O bleu, U vert. – Je réglai la forme et le mouvement de
chaque consonne, et, avec des rythmes instinctifs, je me flattai
d’inventer un verbe poétique accessible, un jour ou l’autre, à
tous les sens. Je réservais la traduction.
Ce fut d’abord une étude. J’écrivais des silences, des nuits, je notais l’inexprimable. Je fixais des vertiges.
Une saison en enfer, “Alchimie du verbe”. A .Rimbaud
Vaig inventar el color de les vocals! – A negre, E blanc, I roig,
O blau, U verd. – Vais arranjar la forma i el moviment de cada
consonant i, amb ritmes instintius m’envania d’inventar un
verb poètic accessible, un dia o altre, a tots els sentits. Em
reservava la traducció.
De primer fou un estudi. Escrivia silencis, nits; anotava
l’inexpressable. Fixava vertígens
Alquimia del verb, dins Una temporada a l’infern. Trad.J.Palau i Fabre
J’inventai la couleur des voyelles! – A noir, E blanc, I rouge,
O bleu, U vert. – Je réglai la forme et le mouvement de
chaque consonne, et, avec des rythmes instinctifs, je me flattai
d’inventer un verbe poétique accessible, un jour ou l’autre, à
tous les sens. Je réservais la traduction.
Ce fut d’abord une étude. J’écrivais des silences, des nuits, je notais l’inexprimable. Je fixais des vertiges.
Une saison en enfer, “Alchimie du verbe”. A .Rimbaud
Vaig inventar el color de les vocals! – A negre, E blanc, I roig,
O blau, U verd. – Vais arranjar la forma i el moviment de cada
consonant i, amb ritmes instintius m’envania d’inventar un
verb poètic accessible, un dia o altre, a tots els sentits. Em
reservava la traducció.
De primer fou un estudi. Escrivia silencis, nits; anotava
l’inexpressable. Fixava vertígens
Alquimia del verb, dins Una temporada a l’infern. Trad.J.Palau i Fabre
dilluns, de maig 02, 2005
Ja era hora!
o no?...
Cansat de les postures agressives de la Naomi Campbell...
Cansat de la bellesa malaltissa de la Kate Moss...
Cansat de talles que fomenten l'anorèxia...
Perquè la bellesa és una altra cosa. I ja era hora que algú se n'adonés...
Cansat de les postures agressives de la Naomi Campbell...
Cansat de la bellesa malaltissa de la Kate Moss...
Cansat de talles que fomenten l'anorèxia...
Perquè la bellesa és una altra cosa. I ja era hora que algú se n'adonés...
