El Cafè d'en Litus

Mai no m’han agradat massa els SAU: a principis dels 90, quan van aparèixer, jo no feia altra cosa que escoltar el “Just on night” de l’Eric Clapton, els Dire Straits, Nirvana i Jimi Hendrix. Tot i així, encara puc tocar al piano una versió sui generis del “Boig per tu” o “No he nascut per militar”. Però el concert de Madrid, va ser diferent: a la sala Universal, quatre arreplegats recolzats als seus respectius gots de “cuba-libre” i unes vint persones més, ballàvem al ritme dels acords de “Si un dia he de tornar”, “És inútil continuar” o “Vull quatre barres”, del seu darrer disc “Quina nit” (1990). En acabat, un Pep Sala i un Carles Sabater d’allò més simpàtics, ens van signar un parell de samarretes i ens van donar una bona estona de conversa. Gairebé no en vaig tornar a saber res més (jo seguia amb els meus Clapton, Nirvana i Hendrix) fins que, un matí, en posar la ràdio, vaig sentir la notícia: en Carles Sabater havia mort de manera sobtada just acabat un concert. El rock’n’roll sempre ha tingut els seus mites que van morir massa joves (la Janis Joplin, en Jim Morrison o el mateix Hendrix) i en Carles Sabater tenia el trist honor d’inaugurar la llista del rock català.

Al raval de dins
hi ha estranyes galeries,
circumloquis, atzucacs.
Llambordes gastades
pel pas del temps
i els vianants.
Neguits, dèries,
un pensament d’atzavara.
Fum i estalzí: xemeneies bordes,
gripaus mudats.

Marcs tronats, finestres rònegues
per on no entra el sol dels diumenges.
Un pom de calendaris sense fulles,
clavellines seques,
blaus de cel per pintar.

Castells de naips en runes,
babaus que et canten
les exèquies a preu fet.
Nusos fets d’ombra i
un foc que ja no crema.

Al raval de dins.

L’any 1995 els Sopa de Cabra estaven en hores baixes: havien comès la gosadia de treure un disc en castellà i el seu públic els havia girat l’esquena. Mundo Infierno, tot s’ha de dir, era un disc més aviat fluix. Al darrer concert de la gira d’aquell any, amb prou feines hi havia trenta persones a la sala. En un petit local de Sabadell, anomenat “Oh, Susanna!”, en Josep Thió portava una galipàndria d’allò més important i no parava de sonar-se el nas tot fent servir de mocador un rotlle de paper de wàter. En Cuco i en Pep Bosch anaven a la seva, el Ninyín, en un racó, era en Keith Richards i en Gerard Quintana, en plena síndrome “som pocs però ben avinguts”, feia una nova versió del seu “Mai trobaràs (el teu príncep blau)” tot cantant, per sorpresa de tots, “masturbaràs el teu princep blau” (??!!). Concert acústic amb ganes de demostrar: repassada a tots els clàssics del grup. Suor i alcohol: Akelarre. Xulos perquè sí (l’ombra del Ninyín era allargada). Final de concert, esgotats. Algú, a primera fila de l’escenari, cridava: “Ninyín, tira’m la pua!!”.



Podré tornar enrera (Sopa de Cabra)

DO FA REm FA DO
Rius de gent malferida corren sols escopint el seu fracàs
DO FA REm FA DO
ja vençuts, esperaran com sempre han fet l'aventura d'una nit
LAm REm FA DO
mentre ploren de ràbia i per amor a un nom inexistent,
LAm REm FA DO
mentre riuen dins núvols passatgers cada dia més distants;
corren sols seguint pistes per trobar el refugi de l'acció
d'un amic que no estigui massa vist o una ofrena de la carn
de vegades quan s'apaga el primer foc pot fer encara més mal
i així acaben quan ja tot ha passat, cremats per la veritat
i criden:

DO FA DO
Podré tornar enrera quan estigui massa lluny,
podré tornar enrera quan sigui massa tard,
podré tornar enrera quan estigui massa lluny,
podré tornar enrera quan sigui massa tard."

Són germans d'un camí que no ha tingut mai sortida ni final;
saben bé que el futur és la foscor i que el negre és el color
d'una bandera bruta i plena de sang que els hi han posat a les mans
però no es rendeixen, somnien il·lusions fent himnes de cançons
i criden:

Podré tornar enrera quan estigui massa lluny,
podré tornar enrera quan sigui massa tard,
podré tornar enrera quan estigui massa lluny,
podré tornar enrera quan sigui massa tard.

A partir de certa edat, hom ja ha tingut l’ocasió d’escoltar uns quants orgasmes aliens: pensions, hotels...fins i tot cases amb les finestres obertes una calorosa nit d’estiu, m’han permès de sentir una tirallonga de gemecs, crits i esgarips d’allò més variada. De varietats d’orgasmes n’hi ha tantes com persones hi ha al món, no cal dir-ho. N’hi ha que són voluptuosos, amples, ostentosos. D’altres, amb prou feines són un gemec de rateta. Normalment, els femenins, donen molt més de si que no pas els masculins que, tret d’algun tram final, són força més discrets i monocords: en general, sonen com manxa amb les peces una mica balderes, on l’aire hi fa de mal passar. Recordar-los tots alhora, sense els seus corresponents pròlegs i epílegs, produeix, certament, un efecte una mica còmic, però força més gratificant que la majoria de crits, renecs i discussions aliens que també he hagut suportar. I és que posats a despertar els veïns, trobo que és molt millor la primera opció, oi?

Extraño como un pato en el Manzanares,
torpe como un suicida sin vocación,
absurdo como un belga por soleares,
vacío como una isla sin Robinson,

oscuro como un túnel sin tren expreso,
negro como los ángeles de Machín,
febril como la carta de amor de un preso...,
Así estoy yo, así estoy yo, sin ti.

Perdido como un quinto en día de permiso,
como un santo sin paraíso,
como el ojo del maniquí,
huraño como un dandy con lamparones,
como un barco sin polizones...,
así estoy yo, así estoy yo, sin ti.

Más triste que un “blog” sin comentarios

Así estoy yo, así estoy yo, sin ti.

Joaquín Sabina. Hotel, dulce hotel

A fora plou i les gotes s’enfilen parabrises amunt: llàgrimes desplorades. “Si fos així de fàcil...”, penses. I és encara amable, el somriure dels pollancres, però damunt de cada cosa ara hi ha un tel de nostàlgia, que és la pols que deixa el transcórrer els anys. Potser sí que tot plegat és només un record, però recordar no és tornar a viure. I oblides, una mica a contracor, les lletres de les primeres cançons i deixes caure, suaument, les partitures d’un faristol, perquè se les endugui el vent o es marfonguin, com el record d’un antiga amant...

Quand je suis ivre, ivre de tristesse,
Quand je suis ivre, ivre de détresse,
Je voudrais tant dégriser et retrouver les couleurs,
Qui se sont effacées, ne sont plus que des ombres.

Quand je suis ivre, ivre de d’insouciance,
Quand je suis ivre, ivre d’espérance,
J’en reprends une gorgée, me pardonne mes déboires,
Jusqu’à les oublier, les chasser de ma mémoire.

Quand je suis ivre, ivre de douceur,
Quand je suis ivre, ivre de tendresse,
J’en savoure le goût intense, qui envahit mon palais,
J’aimerais qu’à tout jamais, il y tienne résidence.

Quand je suis ivre, ivre de plaisir,
Quand je suis ivre, ivre de bonheur,
Je ne veux pas dessoûler, je garde en secret la source,
Qui m’a tant exaltée, pour m’y désaltérer,

Encore, encore…

I tu, de què estàs embriac?

Pauline Croze

- Josep Narius, per servir-lo – es presenta.
- Molt de gust...encantat. I es dedica a…?- pregunta el lector.
- Sóc ensumador de llibres – diu tot convençut.
- Perdó, ensumador de què?...– pregunta el lector, sense estar massa segur del que acaba de sentir.
- …de llibres, ensumador de llibres.
- Ah…
- Sí, miri: jo ensumo un llibre i de seguida sé si serà un èxit de vendes o no.
- Carai!
- Sap “La sombra del viento”, del Zafón?
- Sí….
- Doncs el vaig ensumar jo- diu orgullós
- Oh…em va agradar molt!
- I el Código da Vinci, del Dan Brown?
- Aquest també??!!
- Sí…ara, em va deixar una mica de regust, eh? Massa comercial, ja sap què vull dir…
- I fa molt que s’hi dedica a això d’ensumar llibres?
- Home...tot va començar per la meva afecció a la lectura: n’hi ha que per saber si els agradarà un llibre en llegeixen la contraportada, d’altres miren la fotografia de l’autor o autora....jo, els ensumava. Un dia em va veure el llibreter del barri i una vegada li vaig haver explicat perquè ensumava els llibres i vist l’èxit que obtenia amb les meves prediccions, em va contractar. Que arribessin veus d’aquesta facultat meva a les editorials només va ser qüestió de temps...
-Deu estar molt ben pagat, vostè! Totes les editorials deuen voler els seus serveis per saber quin serà el proper “best-seller” que han de treure al mercat!
-Tu diràs! Se’m rifen!- diu l’ensumador, tot cofoi.

Sense res més a explicar-se, s’acomiaden. Al cap d’una setmana, el lector compra el diari on hi troba la notícia del luctuós succés:

“Ensumador de llibres es trobat mort a casa seva. Segons tot els indicis – afirma el forense del cas- es tracta d’un suïcidi. L’ensumador –segueix la notícia- va ser trobat mort ahir al menjador de casa seva, amb el nas tacat de tinta i el cap recolzat damunt d’un conegut diari nacional”…

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal. Cau de llunes

M'estic tornant domèstic...

La cafetera i jo ens en anem a viure a Sabadell, a un piset que, com aquest Cafè, és acollidor però sense massa pretensions i, malauradament, encara no hi tenim internet. És per això que estarem una temporada sense servir cafetons. Però tornarem, segur.

Fins aviat!!

Carles