El Cafè d'en Litus

Dins el mateix vagó, es miren. L’un és estirat al terra, duu els pantalons estripats, aguantats amb tirants de color llampant, amb sets entreoberts plens d’imperdibles i la vora descosida. Vesteix una jaqueta de cuir gastat plena de reblons de xapa i una cadena que li penja pel costat. Calça unes botes militars masegades, foguejades en les trinxeres de sales de concerts atrotinades: Never mind the bollocks, God save the Queen...al cap despunta, orgullosa, una cresta engominada i vermella: el gall més punk del galliner. Al seu costat, jau amb bleix feixuc, un gos magre. L’altre, un noi esprimatxat de pell esblanqueïda, es recolza en un seient. Duu les sabates embetumades i lluents, els pantalons amb caient elegant, l’americana ben entallada i un tallat de cabell que sembla fet amb tisores mil.limetrades. A la solapa, el mocador ha estat substituït per una placa metàl.lica que amb lletres blanques i rigorós fons negre indica el seu nom i la pertinença a un orde religiós. Se sotgen amb desconfiança, sorpresos que els seus móns s'hagin trobat en aquell vagó pels viaranys de l'atzar, coincidint de tant en tant en la mirada i en un sol pensament que diu “quin tipus més rar...”

¿Qui no s’ha quedat mai en blanc? La sensació sempre és la mateixa : enmig d’una oració, d’un discurs, la paraula s’esvaeix i deixa en lloc seu un forat al pensament. Astorats, llavors, la busquem. Però no hi és, s’ha evaporat. Per uns instants, el pensament és un erm, una cambra buida sense cap mena de referent, un atzucac i no ens queda més remei que admetre que hem perdut el fil del que estàvem dient o anàvem a dir. “Com pot ser”- ens preguntem - “que les paraules ens traeixin d’aquesta manera?”

Però no hi fa res, per sort les paraules sempre tornen i només queda la por d’aquell moment en blanc. I és que, sovint, fa l’efecte que el nostre pensament és fet només de paraules i que amb elles, quan les perdem, ens perdem una mica nosaltres.

*Fa gairebé tres anys vaig escriure aquest text. En aquell moment va partir del que anomenem un "lapsus". Avui, des d'una altra perspectiva, m'ha fet pensar en la meva llengua.

No hi ha millor afrodisíac que tenir vint anys. Lluny queda l’estimar-se per portals foscos, per carrers de llum tènue i esgrogueïda abocada pels fanals, clepsidres fosforescents que gairebé tocaven l’alba. Llavors, el cos de l’altre era un terreny inexplorat, l’orografia del qual resseguíem amb deler, guiats només per un mapa a mig dibuixar. L’adolescència és un temps que tendeix als excessos en tots els aspectes, on s’ajunten de manera exagerada desig i inexperiència. L’adolescent és, sovint, un marrec dins d’un cos que li ve gran, tot ell una mica desmanegat, alienat i perdut. El temps, però, tot ho equilibra i, paradoxalment, el desig abandona el centre de gravetat del cos per situar-se una mica més amunt. I és que a partir de certa edat, aprenem a veure-ho tot amb uns altres ulls. Rectifico, doncs: no hi ha millor afrodisíac que tenir trenta-quatre anys. Que duri.

*Post d'aniversari

No sé quina percepció deuen tenir de nosaltres, després del reportatge a Telemadrid. Que som gent rara, segur. Gent estranya, aquests indígenes. Cal tenir mala bava per entestar-se a no parlar sempre en castellà. Si l’entén tothom, coi! En canvi el català, tard o d’hora, porta problemes: “Em posa un cafè amb llet?”, “¿Un qué...?”, “Un café con leche...”, “Ah...”. Els catalans fem coses tan rares com parlar la llengua que ens és pròpia. Una acurada anàlisi antropològica faria les delícies de qualsevol científic espanyol. Així, jo mateix per exemple, aquest matí m’he rentat les dents. Un acte que els catalans realitzem quotidianament tot fent anar amunt i avall un raspall menut que prèviament ha estat cobert amb una petita porció de pasta dentífrica. Al cap d’una estona de desenvolupar aquest estrany ritual, als catalans se’ns omple la boca d’una sabonera espessa que ens confereix un aspecte grotesc, gairebé amenaçador. Llavors, al cap d’un parell d’hores aproximadament, iniciem un segon ritual que consta, bàsicament, en parlar per telèfon, fer comandes, redactar informes, assistir a reunions o picar amb els dits el teclat d’un aparell anomenat “ordinador”. Aquest aquelarre que acostuma a durar unes vuit hores (vuit hores!), hom l’anomena “treball”. Jo, és clar, també el segueixo. I el ritual d’ahir va ser força llarg. En un rampell extrem, fregant el paroxisme d’aquesta patologia, en arribar a casa vaig obrir la nevera i, cansat, vaig reescalfar al microones un plat curull d’una mena de tubs blanquinosos tallats al biaix recoberts d’una salsa agrumollada de color vermell terrós, gairebé sanguinolent, que els catalans hem acordat anomenar -coses de la llengua indígena- “macarrons”. D’una revolada, els vaig endrapar. No en va quedar ni un. Satisfet, me’n vaig anar a dormir sense recança. Quina gent més estranya, els catalans...!

Asseguren alguns autors que la tapa va néixer a causa d'una malaltia del rei espanyol Alfons X el Savi, que es va veure obligat a fer algun mos entre hores amb petits xarrups de vi. Una vegada refet, va disposar que a les fondes de Castella no es despatxés vi si no era acompanyat d'alguna cosa de menjar, per tal d’evitar que els vapors alcohòlics ocasionessin excessos orgànics en aquells que bevien, els quals, la majoria de vegades, no tenien prou diners com per pagar-se un àpat en condicions.

Quan a tot Espanya es van generalitzar les "botillerías" i "tavernes", l’ordre va continuar vigent. I, per aquesta raó, el vas o gerra de vi se servia tapat amb una rodanxa de carn freda, un tall de pernil o formatge, que tenia dues finalitats: evitar que caiguessin impureses o insectes al vi i facilitar al client amarar l'alcohol amb un aliment sòlid, tal com aconsellava Alfons X. Aquest va ser l'origen del nom d'aquesta tradició que ha perdurat fins al dia d’avui.

Les tapes, com una petita república gastronòmica independent. Un univers privat de colors i sabors. El millor àpat per acompanyar la bona companyia.

Salut!