El Cafè d'en Litus

Fet i fet, les coses només són a través de la nostra mirada. També la mirada dels altres les defineix, és clar. Ara bé, la distància entre aquesta i la primera no sempre coincideix, fins i tot pot haver-hi un abisme. De la percepció de la realitat a través dels ulls dels altres la literatura en va plena, narracions on s’evidencia que la realitat no és més que un consens del qual, si algú és prou hàbil, pot aprofitar-se’n. Perquè com més gent és a definir-la, per contra del que podria semblar, lluny d’augmentar-ne la precisió, els contorns de la realitat es tornen indefinits, borrosos. Fins i tot, de tant tergiversada, pot arribar a desaparèixer: les masses són cegues, ja ho diuen. Pel que fa a la realitat íntima, la que ens arriba a través de la nostra mirada, també és variable. La talaia que som canvia amb el temps i fa mudar, de vegades gairebé com un penell, la percepció que tenim sobre la gent i les coses. En un gir sobtat, la desafecció pròpia per algunes situacions o persones fa que gairebé esdevinguin etèries, irreals. Llavors, malgrat la mirada dels altres ens digui –coses de la inèrcia- que determinat subjecte és real, a nosaltres ens fa l’efecte que n’hi hauria prou amb un vent lleuger per fer-lo miques, quedant només un grapat de sorra en un racó o un eco llunyà en la memòria.

La platja, amb els primers calors, ha quedat coberta per un magma de cossos nus. Vista de lluny és una llenca homogènia de para-sols multicolors, tots diferents, però tots iguals. El mateix efecte fan els seus propietaris que, despreocupats, jeuen a l’ombra. Les ones, com un rellotge d’escuma blanca, marquen un temps amable, amb unes busques que semblen haver inventat un compàs nou. Ara mateix, si el mar respirés, seria un infant que dorm. Camino cap a l’escullera, platja enllà, mentre observo com el meu camí de petjades s’esvaneix. Avanço assaborint la metàfora de sorra i sal, a poc a poc. Arran de mar, la quitxalla juga amb cubells: castells a preu fet un dissabte qualsevol. Torres i muralles es repeteixen cada pocs metres fins a confondre’s en un quadre impressionista: para-sols i banyistes, construccions i nens. Al meu costat, l’olor massa forta d’una crema de protecció solar em fa rodar el cap i tot plegat m’embafa. De sobte, topo amb un arquitecte menut; sense cubell ni pala, pren la sorra mullada i la deixa caure suament. Dibuixa torres de crema i nata, muralles com arabescos, esgrafiats al cel...de tan original, la gent s’atura i se’l mira. A vegades, un esquinç en la tela de la monotonia. Algú, com una finestra al mar, que ens apropa l’horitzó.

No entenc els cotxes. Mai no els he entès: el seu motor em sembla tot un misteri i m’estranya que tot aquella pila de ferralla i plàstic damunt de quatre pneumàtics no caigui desballestada més enllà dels 120 km/h. Per això, quan vaig obrir el capó del maleter i les vaig veure, no em vaig sorprendre massa. Un misteri més, vaig dir-me: allí, enmig dels triangles d’emergència i les eines, se m’aparegueren unes escales mecàniques que menaven maleter avall. Sorgien, ben greixades, de sota la roda de recanvi, amb un grinyol lleu i monòton. Pel gorg profund del forat s’hi escolava un lleuger corrent d’aire. Al fons, hi ressonava l’eco esmorteït i llunyà d’unes rialles. Encuriosit, vaig començar a baixar. Les escales, semblants a les dels grans magatzems, anaven a petar a una mena de soterrani vagament il•luminat. En un racó, dos homes jugaven a cartes (“En pillo dues”, “Dóna’m carta”, “jo passo”, “doblo”...). Vaig preguntar-los què hi feien allí i el més jove em respongué que eren els tècnics, els encarregats de girar a la dreta, a l’esquerra, frenar i totes les maniobres que fossin de menester. No em vaig poder estar de retreure-li que allò ja ho feia jo mateix. El més gran dels dos, un bastaix de bigotis esmolats que fumava una cigarreta de picadura, m’ho negà categòricament mentre m’explicava que tots els aparells del cotxe que un servidor manegava no eren més que un atrezzo, un decorat per anar tirant, que qui feia la feina, eren ells. Sorprès, els vaig deixar anar que potser sí, però que qui de debò triava el trajecte i el destí final, era jo. Els dos homes esclafiren a riure a la vegada, amb una rialla sonora i picades d’ull plenes de complicitat. Consternat, vaig enfilar escales amunt. Després de tancar el capó del maleter, vaig engegar el motor. N’hi va haver prou amb un parell de cops de gas per trobar-me transitant com un bòlid pels afores del poble, enmig d’un camí de carro estret, cantellut, polsegós i ple de giravolts. Amb la mà dreta feia anar amb força la falsa palanca del fals canvi de marxes del meu cotxe. Almenys que penquin...!- vaig dir-me.

Tothom sap que, si bé el nom no fa la cosa, sí que l’un i l’altra es presten a confusió de tant que s’assemblen a vegades. És responsabilitat nostra, llavors, saber distingir entre bou i bèstia grossa. Ara bé, de tant en tant, passa a l’inrevés: entre el nom i la cosa hi ha una distància enorme i tothom es pregunta per l’origen del mot que la defineix. Un dels casos més flagrants és el del “pet de monja”. Què ho va fer que aquesta pasta petita i dolça que fa de tan bon menjar acabés amb aquest nom? Aquesta és una qüestió que –n’estic convençut- ha burxat més d’una vegada el magí dels lectors del Cafè d’en Litus. Benvolgut lector: Efectivament, el pet de monja no té res a veure amb la ventositat. El seu inventor, un pastisser italià de Barcelona, el va anomenar “petto di monaca” i a Catalunya, sempre tan escatològics, ens va faltar temps per convertir –la similitud fonètica hi ajuda força- els “petto di monaca”, és a dir: "pit de monja", en “pet de monja”. Vet-ho aquí. Per evolució, el "pet de monja" és aquell que ha estat llençat dissimuladament enmig d’un silenci de claustre. Podríem dir-ne, ara sí, un “pet monacal”. Amén.

Els pràctics n’hi diuen “objectiu”; els cretins, “target”; i, si ens agrada la prosa edulcorada, n’hi podem dir “somni”. Sigui com sigui, més enllà de com l’anomenem, és clar que poca gent podria viure sense una il.lusió. D’il.lusions, n’hi ha de totes mides: grans anhels, aspiracions a llarg termini que esdevenen, en alguns casos, gairebé dèries. Il.lusions petites i amagades que creixen com perles irisades enmig dels plecs de la rutina. Il.lusions breus, efímeres: una postal, una trucada... il.lusions de cap de setmana i viatges, il.lusions amb mirada sorpresa d’infant, il.lusions amb regust de vi i rialles, il.lusions que s’assemblen a tu, il.lusions inventades (“Això era i no era quan reia la pomera”, “dibuixa’m un xai”). Il.lusions quotidianes a l’abast de la mà o il.lusions pouades enmig de mines fosques, tant se val. La il.lusió com una espurna que ens encén per dins, una raó per pintar tots els fulls del calendari de llampant color vermell, una festa al calaix de l’escriptori, un motiu per dir que demà, més.