El Cafè d'en Litus

Sempre descabdelles el cel,
com els quadres de Van Gogh.
Plena de clivelles,
plores llàgrimes d’obsidiana...

Les darreres paraules del poeta Dylan Thomas foren: “M’he pres 18 whiskies. És un bon rècord, oi?”. Unes hores després moria a causa d’un coma etílic.

Caic al cim
del cel més alt.
Recolzat
a la balustrada dels records.

Glops de Txacolí,
platja de Donostia.

Plenamar

Ara per ara, encara no hem après a posar brides al desig; o una mordassa. Ficar-lo, ben desat, en vasos canopis mentre esperem una altra vida. Guarnir-lo amb coll fort i corbata dins despatxos de midó. Bastim quimeres, de tant en tant, projectes seductors, però irrealitzables; idees vanes que només són el producte de la imaginació; il.lusions de porcellana, boniques i fràgils. Les oblidem, les abandonem a qualsevol racó com els infants abandonen les joguines velles, com andròmines. Floreixen lilàs i rosasses de cristall als marges dels camins, maragdes, calidoscopis, clavellines als cims més alts de les branques dels arbres, suc de magrana, aromes d’espècies: clau, canyella i nou moscada...però ens entestem a seguir l’home del banderí vermell, com turistes a preu fet, cada cop més exiliats i lluny de casa. Corrues de xais, adotzenats i mesells. Mentrestant, pel fil musical, John Lennon ens canta com una fiblada, a cau d’orella, allò de “Life is what happens while you are busy making other plans”. La vida és allò que passa mentre fas plans per la vida. Narinant...

Besos estranys:
una mica dent,
una mica llavi.
Llengua, saliva.

Un amor que no és amor,
que és politja, pistó,
èmbol, engranatge
i corda.

Desaprenc geografies,
una vegada més.

Em torno autòmat,
animal trist.

What was your name again?

L'estiu passat, a l'antic Cafè, parlava dels tipus de petons. Em vaig oblidar els KUKUXUMUSU, o el que és el mateix: els petons de puça, en Euskera*

*Si us fixeu en l'anagrama, veureu que és una puça que treu la llengua.

Curiositats del Cafè...

Sí, els meus apunts eren una mica diferents...*

*I tu, què feies quan t'avorries a classe?

Un crit rogallós, aquest gest estrafet que ara ens fa de veu. I, mentrestant, els portals obscurs de les cases del poble esperen en va. Temps era temps, hi havia glops de lluna plena, elixir de falguera on ara només hi campanars agònics, suc d’hora morta, campanes badades. Aquesta corrua d’amants no fa moure pas l’amor: és un efecte òptic, com el zoòtrop o el quinetoscopi. Fotogrames, xiprers marcits, tant se val: ara ja hem oblidat tots els mots que ens servien per conjurar el passat. Els dies blaus haurien d’haver passat avall, engolits pels embornals com aigua tèrbola. No haurien de romandre així, tan quiets, immòbils, presos dins l’ambre del temps d’aquesta manera tan clara que gairebé fa mal...

Feia dies que intentava esbrinar què és el que em va atraure tant d'aquest llibre i, avui, al suplement de llibres d'El Periòdico, ho he llegit:

Bellesa letal

Molt més que una història d'atracció homosexual, el gran tema de "La mort a Venècia" és la irresistible capacitat de seducció de la bellesa...

Aquella mena de bellesa que, com la flama per a les papallones, ens és irresistible i letal.

La mort a Venècia. Thomas Mann (1875-1955). Premi Nobel de Literatura (1929)

Una finestra al mar,
una mirada
i veure el món passar
entre les barques i tu.
Jugar amb l'atzar quan pinta
el Blau dels blaus amb crestes blanques

Una finestra al mar
i aquella xarxa
per llençar-la als estels
dels sentiments que hem perdut
i no poder salpar mai més
per un embruix i una aigua clara...

Lluís Llach. Una finestra al mar.

Com que a Sabadell tinc el mar massa lluny, l'he hagut de pintar amb aquarel.les...

Un desig coral.lí fet miques,
com de casa descalça.
Una corrua d’escafandristes
amb peus de plom.
Cristalls corromputs,
un cossi de calç.

Cossos captius
amb escapularis,
corren capcots
cap enlloc.

Va despertar-se a mitja nit, i un raig de lluna pàl.lida il.luminava la cara del seu amant. Es va aixecar i, amb els peus descalços, va anar cap a la finestra a poc a poc. Feia un vent suau que li esbullava els cabells i movia les cortines de tela fina. És culpa teva - va dir-li - és per la teva llum, orgullosa i pàl.lida, que l'he perdut per sempre!. Però la lluna no va dir res. I així restà tota la nit sense poder veure que la lluna era un miratge. O un mirall...

I think the tale has a strange beauty, and it gets a
little better in English*. Maybe some languages fit better to some
thoughts, I don't know...

Thank you, girl. Feel free to make any suggestions to the text...

Charlie

She woke up in the middle of the night and a pale moon beam iluminated the
face of her lover. She got up and with barefoot feet went slowly towards the
window. A soft wind tangled up her hair and moved the silky courtains of the
room. It's your fault ---she said to the moon--- it's because of your proud
and pale light that I have lost him forever! But the moon did not say
anything. And she stayed awake all night without being able to see that the
moon was just a mirage. Maybe a mirror...

* Post escrit originalment en anglès. Gràcies pels suggeriments Joanaina. i Bel (de nit?)

Explica’m un conte, Paolo. Troba’m una manera bella d’explicar velles històries. Ben mirat, és el que costa més.

Via via …
Vieni via con me.
Niente più ti lega a questi luoghi
Neanche questi fiori azzuri.

Via via …
Neanche questo tempo grigio,
pieno di musiche
e di uomini che ti son piaciuti.

It’s wonderful
It’s wonderful
It’s wonderful...

Via via …
Vieni via con me.
Entra in questo amore buio
Non perderti per niente al mondo
Via via …
Non perderti per niente al mondo
Lo spettacolo d’arte varia
Di uno innamorato di te.




Via con me. Paolo Conte

No ha hagués dit mai que aquest blog acabaria per assemblar-se tant a mi...

Plegar
veles i vents?
Renunciar
a tots els matins
del món,
amb un somriure
adotzenat
i mesell?

Prou ho saps que no.

Un somriure de complicitat que vol tenir set vides.

Barcelona, Plaça de Catalunya, Cafè Zurich, 16.30 p.m:

- PROUKEN TINKDE KARROTESALA LLEIXADA KI
- OPOK ETEKR EKPASJO!
- KETE KREUSKE SONTRUM FESO KE?

- I aquests, d’on deuen ser?
- No ho sé pas. Potser grecs...o polacs.
- Sí, polacs, segurament...

Un hàlit de campana muda es respira a tota la casa. Les finestres ploren escales de cargol. Ara la casa ja només és edifici, sostremort. I els focs sense llar hi deambulen pels passadissos com espectres, o un miratge d’altres temps més feliços, ara esvanits per sempre...

There were rooms of forgiveness
In the house that we share
But the space has been emptied
Of whatever was there
There were cupboards of patience
There were shelfloads of care
But whoever came calling
Found nobody there

After today, consider me gone

Hi havia espais de perdó
A la casa que compartim
Però s'ha buidat
De qualsevol cosa que hi hagués allí
Hi havia armaris de paciència
Hi havia munts de cura
Però qualsevol que truqués
No hi trobà ningú.

Després d'avui, considera que me n'he anat.


Sting. The dream of the blue turtles.

Quin neguit! Nerviós, es va aturar al costat d’un prat. Va agafar el paquet de tabac que duia a l’abric i en va treure una cigarreta per, com diu la cançó, “fer fum dels problemes”. Unes rialles d’uns nens que jugaven li van cridar l’atenció, s’ho passaven bé i reien pel gust de riure. De cop, el va sorprendre el blau del cel, el vent, els arbres...Tant de temps que feia que passava prop d’allí i no s’hi havia fixat mai. En apagar la cigarreta va mirar, una darrera vegada, la quitxalla que jugava. El dia era clar, i el sol es reflectia a les llantes dels cotxes que, sense aturar-se, passaven a tota velocitat per l’autopista, paral.lela a la carretera secundària on ell s’havia aturat. Li va semblar que corrien massa, que s’esvanien. Com el fum de la seva cigarreta o la veu del jutge de pista que, des de feia una estona, havia deixat de cridar dins del seu cap.

Després d’un servei vigorós (eficaç i eficient, com tot el que feia en Màxim) va sentir la veu del jutge de pista que li cridava: “No!!”. “No? Com que no?...”. En acabar el partit es va dutxar i després d’explicar el darrer acudit als seus companys, va agafar el cotxe i enfilà carretera amunt. Faria el trajecte per autopista, com sempre havia fet. L’autopista era, malgrat el seu cost, la via més eficient i eficaç d’arribar a la casa de camp. Aquell cap de setmana estaria tranquil: la dona era fora, en un viatge per feina i els fills eren en una excursió de l’escola. Quan es disposava a entrar a l’autopista, va sentir la veu, una altra vegada: “No!!”. “No? No què?!”- va dir-se. Distret, va agafar una carretera secundària: hi havia més revolts, no tenia carril d’avançament i fins algun tram era amb l’asfalt en mal estat. Havia d’anar a poc a poc i trigava més. No era, ni de bon tros, eficaç i eficient. “No!”- ressonava la veu del jutge de pista dins del seu cap... (Continuarà)

Màxim M. De Mille sempre havia pres les seves decisions de la manera que aquestes fossin el més eficients i eficaces. Eficiència i eficàcia. Sí. Trencar una closca de nou amb un maó és eficaç, ens permet assolir el nostre objectiu (“Obrir una nou”), ràpidament. Però no és gens eficient (“la nou queda esmicolada”). Per altra banda, pujar una paret de maons tot fent servir de formigonera una closca de nou, és eficient (“la farem amb molta cura”) però no és gens eficaç (“semblarà l’obra de la Seu, no l’acabarem mai”). Qualsevol decisió, havia de ser, doncs –segons en Max-, eficient i eficaç alhora. I així va ser com va triar amics, carrera, dona, el nombre de fills...Màxim M. De Mille tenia un pis al centre de la ciutat, una casa al camp i el carnet d’un exclusiu club de tennis. Potser va ser aquí, al club, on va adonar-se que quelcom no rutllava prou bé...(Continuarà)

Aquest diumenge, dia 4 la Donot organitza un dinar!

Jo hi aniré...i en Niqmad, la Joanaina, segurament en Chatnoir (el gat que que fa via) i, qui sap, potser fins i tot la Velis s'hi apunta...

Algú més?



Que venim, Donot...!