El Cafè d'en Litus

Aquestes píndoles de desig que compres al pes, saps com les fa l’apotecari? Una, dues, tres: sopetes d’aiguarràs. Si tothom ja ho sap, que aquest paraigües on t’aixoplugues és, de tan fosc i ple de barnilles, l’ala d’un rat-penat! (Un amant, dos amants, tres amants...). Vas a les palpentes, mentre segueixes el rastre d’un futur amb vocació de passat (el desig es efímer, prou que ho saps).

Woody Allen rodarà la seva propera pel·lícula, “What’s the matter with the mill?” a Castellar del Vallès.

- Em van entusiasmar el carrer de Sant Iscle i l’Era d’en Petasques...- va declarar ahir l’artista en una roda de premsa informal- ara bé, allò que em va fer decidir rodar aquí, van ser els els brioixos de crema de Cal Villaró...

A la mateixa roda de premsa, se li va preguntar què opinava de les acusacions de plagi que un tal Litus ha fet sobre ell. El director novaiorquès no es va voler pronunciar al respecte i es va a limitar a respondre amb un lacònic: “els Carquinyolis i els Borregos de Cardedeu tampoc no són 100% originals...”

Naufragi:
conjures elixirs de lluna.
La nostàlgia, de nit,
es “como unos hilillos
de plastilina que se solidifican
antes de llegar a la superfície...”.

Vaig sortir de casa massa esverat, anava just de temps. “On tinc la cartera?”, “M’he deixat la carpeta amb aquell informe”, torno a pujar, torno a baixar…coses que passen. La qüestió és que me’n vaig adonar quan ja era a l’estació de Plaça Catalunya: amb les presses m’havia deixat l’ànima a casa. L’havia deixada a carregar junt amb el mòbil i ja no hi vaig pensar més…ho hauria d’haver sospitat abans: allò que et trobes esmaperdut, desanimat, però vaig pensar que era l’hora del matí, que no acompanyava. Llavors encara hi hagués estat a temps i hauria pogut tornar enrera a buscar-la. Ara era massa tard. I és clar, ja em diràs que hi feia jo al mig de Barcelona sense l’ànima, no em podia pas presentar així a la feina!. Vaig pensar en aquells venedors que hi ha baixant pel Passeig de Gràcia fins el Corte Inglés, potser allí en trobaria una bé de preu, just per passar el dia. Surto de l’estació i vaig tirant amunt, miro, remiro...res. Uns mocadors, rellotges, ninotets, lletres de fusta, discs, bolsos, ulleres...un enorme assortit estès en mantes de tots colors, però enlloc no venien ànimes. Quan ja pensava en tapar el forat amb una pila de “Metros” (aquell diari que donen en sortir de l’estació) el vaig veure en un racó: d’entrada em va semblar estrany perquè duia la manta, enorme, d’un color vermell llampant, posada al damunt (“ja em diràs com s’ho fa per ensenyar les mercaderies, amb la manta a sobre ”, vaig dir-me), però vaig pensar que no hi tenia res a perdre. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar:

- Perdoni...
- Sí...?- va respondre ell amb posat de displicència mentre es fregava la barba.
- No tindria pas una ànima?- vaig preguntar-li.
- Home...- va dir-me - jo més aviat compro...però si vols...tinc alguna cosa bé de preu. Mmm...a veure...va bé la d’un jugador de futbol? Me la va vendre perquè estava cansat de tants entrenaments i volia un ascens més ràpid.
- No, no - vaig dir jo - ningú no s’ho creuria, faig massa panxa!
- I aquesta d’actor? - va preguntar-me - estava tip d’anar a l’Institut del Teatre i mira-te’l ara, nominat a un Oscar!
- Ui, no...no tinc pas dots jo...hauria de ser una cosa més senzilla...
- A veure...tinc polítics corruptes, advocats mafiosos, economistes...- va dir-me.
- La de l’economista mateix ja em va bé- vaig dir jo.
- Era d’un que feia de comptable i no pagava els impostos. Havia d’anar a la presó però vam arribar a un acord...té, la deixo bé de preu. “
- Gràcies! - vaig dir-li - m’heu salvat el dia....
- Ei!- va cridar-me mentre marxava - vols un parell d’entrades pels Pastorets?.
- Ah...prou - vaig dir jo - que hi actueu?
- Hi tinc un paperet - va dir-me.
- Una ànima bé de preu i dues entrades de franc. Sort que encara hi ha bona gent al món!!- vaig pensar mentre m’allunyava.

On van anar totes les cançons que li quedaven per escriure a en John Lennon? Van fugir com un estol d’ocells, espantades pel tret que li van engegar – “Perdoni em signa un autògraf?. Oh-i-tant-que-sí, com et dius? Mark, Mark Chapman. Pistola, bala, gallet, percussor. Clic. Bang!”- just a l’entrada de l’edifici on vivia, davant de Central Park? Es van esvanir amb ell mentre repetia, sense poder acabar de creure-s’ho: “M’han matat...m’han matat...”? Van caure al terra, al costat del bolígraf i el disc que acabava de signar? Van quedar-se suspeses a l’aire, junt amb la flaire de la pólvora? On paren totes les cançons que van quedar orfes amb aquell tret? No ho sé pas, però a mi m’agrada pensar que són encara al mateix lloc d’on ell les treia i que, d’una manera o altra, surten cada cop que algú pensa que és massa fàcil viure amb els ulls clucs, tot fent-se l’orni i exigeix la veritat, o lluita per ser ell mateix bo i acceptant les seves debilitats, cada moment que algú recorda amb nostàlgia els seus orígens o té el valor de començar de nou, cada vegada que algú estima o, senzillament, imagina un món en pau.

Imagine (John Lennon)

Imagine there's no heaven,
It's easy if you try,
No hell below us,
Above us only sky,
Imagine all the people
living for today...

Imagine there's no countries,
It isnt hard to do,
Nothing to kill or die for,
No religion too,
Imagine all the people
living life in peace...

Imagine no possesions,
I wonder if you can,
No need for greed or hunger,
A brotherhood of man,
Imagine all the people
Sharing all the world...

You may say Im a dreamer,
but Im not the only one,
I hope some day you'll join us,
And the world will live as one.

Bon Nadal a tothom!

*2005: 25è aniversari de la mort de John Lennon.

Excuses coixes, factures estranyes, caixes amagades de preservatius. Fiblada a la pell: “M’enganya...”. Per rancúnia, llavors, una discreta venjança: “Vine avui, que ell no hi és”. Desig efímer (tot cansa). Un bon dia, ell pensa en ella, ella pensa en ell. I així fan l’amor, altra vegada. Junts, en d’altres cases, junts, en d’altres pells...

You don't know what love is
‘Til you’ve learned the meaning of the blues
Until you’ve loved a love you've had to lose
You don't know what love is
You don't know how lips hurt
Until you've kissed and had to pay the cost
Until you've flipped your heart and you have lost
You don't know what love is

Do you know how lost I've been
At the thought of reminiscing
And how lips that taste of tears
Lose their taste for kissing

You don't know how hearts burn
For love that cannot live yet never dies
Until you've faced each dawn with sleepless eyes
You don't know what love is

*No saps què és l'amor fins que no has après el significat del blues. Fins que no has estimat algú i l'has hagut de perdre, no saps què és l'amor. No saps com dolen llavis fins que no has besat i n’has pagat el cost, fins que no has obert el cor i has perdut. No saps fins llavors, què és l'amor. Saps com n’he estat de perdut dins el teu record i com els llavis amb gust de llàgrimes perden el desig de besar? No saps com cremen els cors per un amor que no pot viure, però que mai no mor. Fins que no has vist cada albada amb ulls insomnes, no saps què és l'amor.




Cassandra Wilson. Blue light 'til dawn.

Ball de bussos,
escafandristes sense nord.
Aniràs amb peus de plom- vaig dir-me
(i més ara, que plouen esculls).

Cants bornis de sirena,
veles sense timó,
fraus que són baules:

El faroner es riu de tu.

Na Carlota cavil.la:
Engranatges, maquinetes...
Què sé jo?! Postals des de l'Índia,
cafès en runes, prestatges orfes,
Abbey Road, NW8: City of Westminster,
bosses de “fish&chips”
(drunken bastard- em diu,
tot rient, el teu amic).

Na Carlota cavil.la:
jocs de paraules,
somriures impossibles,
permutes que són miratges,
realitats que es desfan.

Na Carlota cavil.la...

Em cau simpàtic, en Mario Benedetti. M’agrada el personatge, amb aquell bigoti de morsa bon jan i aquells ulls tendres, una mica tristois, d’haver vist molt i haver comprès encara més. M’agrada perquè els seus escrits solen tenir sovint – exigeixen, d’una manera o altra- la tendresa de les primeres vegades, quan encara no ens hem omplert- per falta de temps més que res- de prejudicis i rancúnies que acaben per deixar-nos un regust agre. Però també m’agrada perquè, oficinista perpetu –segons diu -, ha sabut transformar la monotonia de l’oficina i el tedi que aquesta causa, en literatura. Una mica com Kafka, que era un avorrit i solitari empleat de banca. Avorriment i solitud: dos grans motors de la literatura, certament.

A quina temperatura cremen les paraules?

Quan, el seu significat es torna cendra?

A quants graus es fon la comunicació i comença el malentès?

Miles away, tan lluny de tu: la blogosfera és quelcom més que un comptador de visites, un link o un text que hom pugui apropiar-se sense escrúpols. Rera la blogosfera hi ha persones. I aquest és el premi. Sense els “blogs” jo no hauria conegut la Maria, l’Oscar, l’Enric, la Isabel, l’Andreu...gent amb inquietuds, que escriu pel plaer d’escriure i compartir. El premi no són els euros, ni les visites, ni una pila de llibres damunt d’un taulell. El premi de debò, són les persones. Miles away, tan lluny de tu...

Matí d'aigües somes i espurnes de llum, de canyissars i feixos de llenya, de molins i camps de blat segat. De rouredes i masies, de temps petits i horitzons breus. No ens calia res més.

- Carles, que no véns? Els calçots ja són a punt!!

Equilibrista,
li agradava passejar-se
per la maroma del desig
abans no esdevingués real.

Per l’instant que hi ha
just abans de caure al buit...

“Hem de parlar...”, una d’aquelles frases que a qualsevol home li cauen al damunt com un gerro d’aigua freda. Hem de parlar? De què hem de parlar? De...

- Estic embarassada...

De cop, sento una punxada a l’estómac, una mena de vertigen, aquella mena de vertigen que provoca sovint la distància entre la realitat i el que nosaltres voldríem i que, de vegades, es fa tan evident i sonora com una mastegot a la galta.

- Embarassada? Però si...- no encerto a dir res.
- Estic embarassada i el vull tenir...
- Com que el vols tenir? –ara sí, reacciono- no, no podem –dic- però com vols?...
- El vull tenir- em diu, ferma.
- Però, i la meva dona? Què li dic a la Maria?- li crido- I en Ramon? Què li diràs a en Ramon?...
- El millor que pots fer és recolzar-me. Entenc que no ho entenguis, perquè hi ha coses que els homes no entendreu mai, però el vull tenir.
- Però...però...això ho dius ara perquè...perquè...pensa-ho fredament! Que no ho veus que no...jo conec gent que ens podrien ajudar...jo...

I de cop sento com si una enorme rassa s’obrís entre ella i jo, com si el fil que ens unia és trenqués. Ara, de cop i volta, la Maria m’és una estranya.

- Mira, ara potser més val que me’n vagi, estàs massa nerviós...
- I on aniràs? – li pregunto
- Estaré bé, no pateixis... (continuarà)

M’agrada repassar les portades dels discs, moltes són plenes de detalls i la del Beggar’s Banquet (El tiberi dels pidolaires), dels Rolling Stones, és una d’elles: un lavabo brut i atrotinat ple de pintades, una canyeria rònega, un rotlle de paper polsós i humit i una mossegada xula i cínica al “hippisme” que ja llavors es començava a marcir (“Bob Dylan’s dream” hi ha escrit junt amb una fletxa que indica la cadena del W.C). Qui no s’ha trobat amb un lavabo com aquest alguna vegada? Qui no ha sentit aquella sensació que va entre l’estupefacció primer i el fàstic, després, en obrir la porta del lavabo d’alguna gasolinera, bar o restaurant? La portada, doncs, no deixa indiferent a ningú. És –diria- una molt bona portada per un disc de rock’n’roll: contundent i provocadora. El millor, però, és al revers: a sota de tot, s’hi pot llegir una breu nota que fa: “TOTAL TIMING: 40.06 (Music aprox.)”. Sorprèn, d’entrada, l’advertiment: a qui li importa quant duren cançons com Sympathy for the devil o Stray cat blues? Són cançons que duren i duraran sempre. I punt, no cal donar-hi més voltes. Què hi fa, doncs, la nota al darrera del CD? Ja m’ho imagino: deu ser una mesura legal per evitar (o potser ja s’hi han trobat, ves a saber) casos com el de McDonald’s, que van haver de pagar una pila de diners a una dona perquè es va tirar el cafè (calent, of course) per sobre, els va demandar i va guanyar. Des de llavors, els gots de McDonald’s porten una breu advertència a la base, on s’especifica que “aquest got conté líquid extremadament calent i pot cremar”. Encara no entenc, però, com és que no hi diu el mateix a la base de la planxa (“Deixar aquesta planxa damunt la seva roba pot foradar-li la camisa”) o, ara que s’acosta Nadal, no hi ha una advertència al paquet de la pasta dels canelons (“Tirar-se la safata de canelons per sobre pot causar irritacions a la pell”). Tal com està tot plegat, ja em veig el comprador del disc cursant la corresponent denúncia perquè al Beggar’s banquet, on hi consta a la portada una duració de 40 minuts i escaig, el seu lector de CD indica que en falten un parell o tres. A mi em sembla bé que hi hagi advertiments com aquests, perquè el món és ple d’espavilats i aquí el que no corre, vola. Ple de gent que quan posen un disc a la platina del seu equip de música, es queden observant la pantalla digital. La versió moderna d’aquell vell adagi que diu que hi ha cretins que quan els assenyalen la lluna, es queden mirant el dit.

Arribo al segon replà, porta vint-i-dos. M’agrada el número: és parell. Sempre m’ha semblat que els números parells són més amables que els senars. Res: fixacions meves. Encara que parell o senar, totes aquestes portes em semblen iguals, massa iguals i amb una història al darrere també massa semblant, segur. “La doble moral d’aquest país s’amaga rere portes de fullola en una pensió barata...” – no em puc estar de pensar. I no sé per què em sembla que la meva història amb l’Anna, la nostra història, és una cosa diferent. Faig tres trucs a la porta. Ella m’obre:

- Hola...- em fa, una mica freda.
- Hola...- m’atanso per fer-li un petó.
- Espera...no...- em diu- hem de parlar...

(continuarà)

És curta la memòria dels peixos, efímera, fràgil. Miralls, lluernes a la xarxa, s’esvaneixen ràpid. Els dígits cremen, les paraules es perden. No hi donis més voltes (però no sortiràs mai d’aquí).

Com un eixam de falenes
amb el pensament enterbolit
per la llum blanca d’un fanal,
la veu de la petita islandesa
em ressona dins el cap:

If you ever get close to a human
and human behaviour
be ready to get confused...