El Cafè d'en Litus

No vaig entendre mai què hi feia un os polar, al Mediterrani. Tancat al zoo, engabiat entre quatre parets: un hàbitat natural estrafet amb parets de formigó. No sé quin dia li van fer bescanviar la neu blanca pel ciment gris, el fred polar per la calor aclaparadora de Barcelona. En un racó, el tronc sec d’un arbre; a l’altre, la menjadora i un abeurador. Mitja gàbia era una bassa d’aigua on hi flotava una illa artificial. L’os, en bucle constant, en una dèria infinita, anava del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, tornava al tronc. Una vegada i una altra, com un Síssif modern, condemnat per sempre. Només de tant en tant, s’aturava enmig de l’illa i mirava cap amunt amb els seus ulls vençuts per sempre, profunds i negres. I hi tornava: del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, al tronc. Com un Síssif modern, condemnat per sempre.

La paraula “article” té múltiples accepcions: des de "disposició que en conjunt amb unes altres forma un estatut, un reglament, etc." passant per "gènere del periodisme d'opinió que consisteix en un comentari d'una certa extensió". S'hi inclou, també, la de l'article personal, aquell que "pot precedir els noms propis de persona". Pot precedir? Si parem l'orella, veurem que a Girona usen "en", que a les Balears salen (sa nina, es bòtil...), i que de Ponent al delta de l'Ebre usen "lo". Sigui com sigui, al davant del nom hi ha un article. Potser sí que podem escriure els noms despullats, sense res davant, però llavors cal acceptar que el geni del català -entenent com a “geni” la definició que es dóna a l'estructura particular d'un idioma- es va perdent. Que es deixata fins a esdevenir un aiguabarreig d’estructures pròpies i de la llengua que té més propera. En el nostre cas, el castellà. Hi ha una darrera accepció: l'entrada que fa referència a l'expressió "fer l'article". Segons els diccionaris, "fer l'article" vol dir "fer propaganda; fer valer la mercaderia". Suposo que si els nostres traductors i escriptors –vistes algunes de les obres editades darrerament en català- volen que comprem el seu llibre i que els en fem, una mica, l'article, el mínim que poden fer és escriure’ns-el. Molt agraït.

1. Llegiu el següent conte:

LA REVOLUCIÓ
Slawomir Mrozek

A la meva habitació el llit era aquí, l’armari allí i la taula al mig. Fins que això em va avorrir. Vaig posar aleshores el llit allí i l’armari aquí. Durant un temps la novetat em va animar. Però l’avorriment va acabar tornant. Vaig arribar a la conclusió que l’origen de l’avorriment era la taula, o, més ben dit, la seva situació central i immutable. Vaig traslladar la taula allí i el llit al mig. El resultat va ser inconformista. La novetat em va tornar a animar, i mentre va durar em vaig conformar amb la incomoditat inconformista que havia causat. Ja que va passar que no podia dormir amb la cara girada cap a la paret, posició que sempre havia estat la meva preferida. Però al cap d’un cert temps la novetat va deixar de ser-ho i només va quedar la incomoditat. De manera que vaig posar el llit aquí i l’armari al mig. Aquesta vegada el canvi va ser radical. Ja que un armari al mig d’una habitació és més que inconformista. És avantguardista. Però al cap d’un cert temps…Ah, si no fos per aquest “un cert temps”. Per ser breu, l’armari al migtambé va deixar de semblar-me una cosa nova i extraordinària. Calia dur a terme una ruptura, prendre una decisió terminant. Si dintre d’uns límits determinats no és possible cap canvi veritable, aleshores s’han de traspassar aquests límits. Quan amb l’inconformisme no n’hi ha prou, quan l’avantguarda és ineficaç, s’ha de fer una revolució. Vaig decidir dormir dins l’armari. Qualsevol que hagi intentat dormir dins un armari, dret, sap que tanta incomoditat no permet dormir en absolut, per no parlar dels peus inflats i de la columna adolorida. Sí, aquesta era la decisió correcta. Un èxit, una victòria total. Ja que aquesta vegada “un cert temps” també es va mostrar impotent. Al cap d’un cert temps, doncs, no sols no vaig arribar a acostumar-me al canvi –és a dir, el canvi continuava sent un canvi-, sinó que, al contrari, cada vegada era més conscient d’aquest canvi, ja que el dolor augmentava a mesura que passava el temps. De manera que tot hauria anat de primera si no hagués estat per la meva capacitat de resistència física, que va resultar tenir els seus límits. Una nit no vaig poder més. Vaig sortir de l’armari i em vaig ficar al llit. Vaig dormir tres dies i tres nists d’una tirada. Després vaig posar l’armari a costat de la paret i la taula al mig, perquè l’armari al mig em molestava. Ara el llit és un altre cop aquí, l’armari allí i la taula al mig. I quan l’avorriment em fastigueja massa, recordo els dies en què vaig ser revolucionari.

2. Llegiu l'article "L'interiorista radical", escrit per en Juli Capella a El Periódico.

Reservar-se la tarda de diumenge (1). El dia abans, aprovisionar-se de queviures: una bossa de patates, una de cacauets i un lot de llaunes de cervesa faran el fet (2). A l’hora establerta, asseure’s a la butaca de davant del televisor (3). Prendre el comandament a distància i pitjar el canal corresponent a la cadena que emeti el partit (5). Obrir la llauna de cervesa (6). Fer un glop. O dos (7). Cridar: “vinga, brètol, corre!!” o “va, passa-li, encantat!!”, tot assenyalant amb el dit (8). Si el jugador finalment xuta la pilota, la casuística és variada: si surt a fora per la banda, cridar: “apa aquí!!” i fer un glop. Si surt fregant la porteria, endur-se les mans al cap i fer “Uuuuui!!”. La variable “pilota entra fins al fons de la xarxa” és binària i només admet dos resultats: gol en camp contrari o en el propi. En el primer cas, aixecar-se de la butaca i cridar, repetidament, “goooool!!, goooool!! (9). En el segon cas, proferir un exabrupte (veure que els relacionats amb la divinitat i una mica escatològics són els més adequats). Sense anar massa més enllà del primer grau de parentiu, recordar-se de l’arbre genealògic de l’àrbitre que, tot i essent fora de joc, ha permès la jugada (10). Repetir els punts de l’ú al deu durant els noranta minuts de joc. Passats aquests, l’àrbitre xiularà l’acabament del partit. La variable “final de partit” també és binària: si la suma dels gols de l’equip visitant és superior als que ha fet l’equip local, aquest darrer ha perdut -segons el reglament- el partit. En aquest cas, anar al punt núm.10. Si, per contra, el nostre equip és qui ha guanyat, cridar: “visca el XXXX –nom de l’equip local” (11). Després d’aquest darrer punt (condició indispensable), hi ha la possibilitat de fer focs d’artifici (a dins i fora de casa) per celebrar l’esdeveniment. Ara sí, amb aquestes instruccions seguides fil per randa, crec que em serà impossible no sentir, d’una vegada per totes, la passió pel futbol.

El gegant ballava sota d’un cel blau, llis, clapat només amb alguna boira molsuda i plena, com si l’aire també s’hagués volgut vestir de festa amb els joiells del cofre de la meteorologia. De poder ser visibles, les isòbares de l’anticicló penjarien com garlandes al voltant del sol llampant de l’estiu. Era Festa major a la vila i el gegant dansava sense parar pels carrers, per la Plaça Major, a l’ajuntament. Enmig d’una corrua de nans, dracs i altres quimeres de paper cartró, girava com una baldufa, hieràtic i solemne amb el seu vestit de vellut verd. L’esclat dels trabucs esquinçava la tarda i es confonia amb el repic dels timbals i el so de les gralles. La fortor de la pólvora surava enmig de la gernació que s’agombolava a banda i banda del carrer, als balcons replens de geranis. Guspires de llum i vermell. Enmig de la gatzara, el gegant s’atura. És un rei imponent, de barba serrada i ceptre majestàtic, cofat amb una corona de maragdes irisades. El rei gegant s’apropa a un dels balcons: la quitxalla el crida. Un d’ells se’l mira, gairebé de fit a fit. El té a tocar de la mà. Al mig del vestit reial, discreta, s’hi dibuixa una xarxa que deixa entreveure l’home que el mena. Caravermell, rabassut i entresuat, no pot dir fava. El bastaix esbufega i es mira l’infant que l’observa amb posat curiós. De llavors ençà, el nen, que ja fa temps que s’afaita, sempre ha vist els reis –i els oripells i el vellut i les maragdes irisades- amb uns altres ulls.

Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla.

Maria-Mercè Marçal. Cau de llunes

Em visites en el meu entreson i jo et faig que no amb el dit, amb el mateix gest que foragitem els venedors de Kleenexs als semàfors, o els rentavidres amb galledes d’aigua tèrbola a qualsevol racó de la ciutat. Tafur sense solta ni volta, especulador de naips muts. Tantes i tantes cites i arribo tard quan quedo amb mi! Exiliat, vaig i vinc de la Font del cosidor als Òbits, plens d’atzavares, els camins. Fonollars amb gust d’anís m’omplen les mans d’un temps antic tot fet de vellut mentre un gat s’ajau mandrós en un cove imaginari que lloga per hores com les habitacions dels amants furtius. Tinc un telèfon sense números per quan vulguis trucar-me i un paraigües fingit per si no hi ha més remei que estrafer la pluja i deixar que surti un sol postís. Tinc un dia bastit amb barnilles i una lluna de dalla que penja d’uns elàstics blaus. Un metrònom amb el temps ratllat i un gramòfon en espiral que repeteix, una vegada i una altra, que em visites en el meu entreson i jo et faig que no amb el dit.

El governador de Brasília, José Roberto Arruda, ha prohibit l'ús dels gerundis com a disculpa per la falta d'eficiència a l'Administració pública de tota la capital brasilera. Això, a la pràctica, suposa prohibir als funcionaris públics de l'Administració regional expressions com "estem planificant", "estem preparant" o "estem estudiant", que, segons portaveus del governador, són usades com a excuses per amagar la ineficàcia. La mesura, un toc d'atenció amb humor del governador, pot tenir conseqüències nefastes per al bon desenvolupament del país, i és que, ben mirat, els temps de l'acció verbal només poden ser tres: pretèrit, present i futur. El pretèrit és aquell que ja s'ha realitzat, el qual és evident que, per als funcionaris de Brasília, ja fa temps que ha caigut en desús: "hem preparat, hem estudiat..", a on vas a parar! El temps present, on l'acció es desenvolupa, ha desaparegut en prohibir els gerundis. Vistes les coses només els queda, als dissortats funcionaris, el temps futur: "ens reunirem, prepararem...". Així, quan els demanin pel desenvolupament d'un projecte concret, no tindran més opció que fugir d'estudi amb un "demà ja ho trobarem, que ara el més calent és a l'aigüera". Els funcionaris –pel que diu la notícia sembla que la tendència a la ineficàcia és endèmica de la cosa pública- deuen pensar l'equivalent portuguès d'allò tan castellà de "ande yo caliente, ríase la gente", i que ja els poden venir al darrere amb un flabiol sonant. No, sonant, no, que és gerundi.