dilluns, de juliol 23, 2007

 

Gaspatxo


De vegades un hort naufraga en ell mateix. És un cas estrany però en tenim proves cada dia als menús dels restaurants: la baluerna s’enfonsa en un mar de tomàquets madurs deixant-lo ple –de la maquinària, n’estic segur- de llànties d’oli i vinagre. A resultes del desastre, el petit oceà, circumscrit a la tassa que el conté, queda cobert de petits icebergs vegetals que suren en el líquid vermell. Entre els supervivents s’hi poden comptar trossos de cogombre i ceba amb fragments de pebrot verd i vermell. A manera de bagul hipercalòric, també hi floten –a vegades, perquè hi ha qui no en vol- dauets de pa torrat. Altres fruits del mediterrani, susceptibles d’aparèixer – síndries, melons, carabasses, etc.- semblen romandre al fons de la tassa o, segurament, es perden volatilitzats en la tragèdia. Un hort, però, malgrat la petulància de les flors de carbassó, no és el Titànic. Un hort és molt més modest, i si a sobre hi afegim que el naufragi es dóna dia sí, dia també, entendrem que gairebé cap diari no es faci ressò del fet. Només un petit rètol en parla al restaurant del fons del carrer. En lletres blanques damunt d’una pissarra negra, un cambrer ens ho assenyala diligent: “Avui, gaspatxo”.


 

Les piscines


Les piscines, a l’estiu. Llençar-s’hi és com capbussar-se en un tros de cel que s’emmiralla en l’aigua. Sense ales, a força de braçades, ens tornem aus que volen per una atmosfera clorada entre un sol que titil•leja, calidoscòpic, arran de terra. Sense brànquies, som estranys amfibis de cames llargues. Malgrat tot, la piscina ens acull com un gran ventre, càlida i amable, fins a marfondre’ns en el somni amniòtic d’un nounat. Des del fons estant, el soroll del món s’esvaneix fins a convertir-se en una lleu remor, mentre els cossos dels banyistes llisquen per la superfície tot fent coreografies de cinema mut, amb els nostres pensaments que, com les notes d’una pianola antiga, ens dringuen dins el cap. Hom diria que fins i tot el temps s’ha quedat surant en un racó o roman, enredat, als filtres de l’aigua. Ingràvids, per uns moments som l’home a la Lluna, astronautes precaris en banyador. Fins que se’ns acaba l’aire: sense ales ni escates, eixim a la superfície per asseure’ns, xops i refrescats, al caire de la piscina. Amarats, prop d’un bocí de cel amb regust de clor.


diumenge, de juliol 22, 2007

 

Escac i mat




mai no m’han ensenyat
a jugar als escacs.
els moviments només:
el rei, prudent,
la reina, ràpida i voraç.
i el foll?
com saber quan o per què
ha de morir un peó?
mai no m’havien dit
que les taques de vi
es trauen amb paciència i sal.
el tauler: blanc o negre.
la torre inexpugnable,
un dia caurà entre boles de foc
i les nenes bones,
a casa a les deu.
em pregunte com saber
quan s’ha de tombar el rei.
val més un cavall o dos peons?
al pis de dalt hi ha algú
que plora de nit
i al de sota, els diumenges
de vesprada, miren la televisió
i al nadal canten i segurament
s’empassen la tristesa amb cava.
em pregunte per què ningú
no m’ha ensenyat a jugar.

Anna Montero. El pes de la llum (Edicions Proa, 2007)


dijous, de juliol 19, 2007

 

Els encants


Tan a prop i a la vegada tan lluny. Les dues accepcions de la paraula, veïnes al diccionari, s’allunyen a la realitat. Encant. La primera ens remet al poder d’encantament: “L’encant dels seus ulls”, ens diu el mestre Fabra. La segona ens duu al lloc on es venen les coses velles. I és clar que les coses antigues també tenen el seu encís: "M’encanta el nou i m’enamora el vell”, que diria J.V Foix. Però no pas aquí. Els encants de Barcelona són la darrera oportunitat de les coses per arribar a ser, perquè una nina no és res sense un infant i un quadre és ben poca cosa sense una mirada. Els encants són l’aparador atrotinat i magre dels objectes que amb el pas del temps han esdevingut andròmines, i que malgrat tot busquen, apilades al terra polsós, un nou propietari que les reinventi: un parxís sense fitxes, unes cintes de casset reblanides pel sol de l’estiu, esperen que algú cregui en ells, que faci un parell de voltes i trobi en una altra parada les peces del parxís que el drapaire va comprar a pes junt amb el tauler, o que confiï que la calor haurà tingut clemència amb la darrera cinta de la pila i haurà indultat els grans èxits d’en Peret. Als encants, entre la conversa dels venedors, es pot sentir un lleu xiuxiueig: és la remor de les coses velles que ens busquen perquè volen tornar a ser.


dimecres, de juliol 11, 2007

 

Contra en Woody Allen


Ja està, sembla que s’ha obert la veda. És ben normal, d'altra banda: els diaris, a l’estiu, tendeixen a aprimar-se. Els mesos de juliol i agost obren un parèntesi informatiu que cal omplir d’alguna manera. La tinta regalima pel paper i hi dibuixa estranyes sanefes, arabescos en forma de sudoku, autodefinits i mots encreuats. Les pàgines s’omplen de fotografies de turistes que han viatjat a llocs remots i ens ho fan saber a tots (anirien tan lluny si no ho poguessin explicar?). A les redaccions els bolígrafs s’enteranyinen, els processadors de textos fan la becaina i el nostre articulista mediocre s’esprem el magí per omplir una columna que ara per ara és ben buida i que més que una columna és una estaca que se li clava a les natges. A la nòmina. Havent dinat l’ensopiment ja no té mida i tota la taula ha esdevingut un badall immens. De sobte, per l’espai que hi ha entre el son i la vetlla, s’hi passeja una espurna. El cursor del processador de textos, tot fent pampallugues en un codi estrany, sembla dictar a l’articulista mediocre les paraules que li han de salvar la pell. Alleujat, somriu i comença a escriure’n el títol: “Contra en Woody Allen”.


dimarts, de juliol 10, 2007

 

Estones


El temps, segons ell, es divideix entre “una estona curta” i “una estona llarga”. Els dilluns no descarta la possibilitat que siguem realment dissabte. També els dimarts; i els dimecres. Quan, finalment, el dissabte es muda de dissabte, el festeja com el retorn d’un parent llargament esperat. Toca el piano, però només les tecles blanques: el negre va ser el seu color preferit fins dijous passat, però ara ja no. Ara ho són el taronja i el vermell, encara que no es descarten incorporacions futures: el groc es presenta com a bon candidat, tot i que el blau i el verd ja fa temps que l’encalcen. Ja no desperta ningú de matinada perquè té set. Ara només ho fa per dir que tenia set i que ell, tot sol, s’ha begut l’aigua de la tauleta de nit i que ja no en té. Resten per resoldre la pèrdua sobtada del peluix entre els llençols i, a vegades, la del propi amo del peluix. Però temps al temps. O, com dèiem, una estona llarga.


dilluns, de juliol 09, 2007

 

Tabac


Espera al meu costat que l’home del semàfor es torni verd per poder creuar. Tus, amb una tos ronca, malaltissa. Immediatament després s’enduu una cigarreta a la boca i n’aspira el fum. La punta de la cigarreta crema amb una petita flama d’un vermell intens per a continuació esdevenir, ràpidament, cendra. El semàfor canvia de color. Travessa el carrer. Cada fumador porta a la boca una metàfora d’ell mateix.


dijous, de juliol 05, 2007

 

Divendres liofilitzats


Potser un batut de lluna plena és demanar massa. Allò que diuen: que si la cara oculta, que si el seu caràcter voluble (quart creixent, lluna vella, lluna nova...tu ja m’entens). Tot plegat és massa costós. Però escolta’m, Baldiri: una tarda de divendres liofilitzada no seria possible? Ben empaquetada, en sobrets de deu. Que només calgués afegir-hi una mica d’aigua i remenar una estona per obtenir-ne una. Amb un full d’indicacions adjunt. Posologia: un cop al dia en els casos més aguts. No administrar en divendres (per motius evidents), indicat com a antídot de dilluns al matí. Sense recepta mèdica i disponible a les farmàcies i grans magatzems. Ens les treurien de les mans, Baldiri...


dimecres, de juliol 04, 2007

 

*Nota



Aquí no es venen cants de sirena a l’engròs. Ni es teixeixen lliris a preu fet. Es cullen maragdes una per una i es pinta amb aquarel.les només quan plou (per si algú encara no se n’havia adonat…)


diumenge, de juliol 01, 2007

 

Prediccions


No feu mai prediccions. Especialment pel que fa al futur. Samuel Goldwyn.



This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.

Web Pages referring to this page
Link to this page and get a link back!