diumenge, de setembre 30, 2007

 

Escrits a la tassa


Qui no s’ha endut el suplement de La Vanguardia a la tassa per llegir una estona? O la resta del diari, el Lecturas o l’Hola, tot convertint aquest racó de la casa en una biblioteca improvisada, amb taula de tamboret i seient de marbre? Qui no ha fet cultura mentre feia de cos? Gairebé tothom. Ara bé, cal vigilar el format i les formes: el diari, per exemple, és massa gran, es doblega i penja per tot arreu. És un format que no és pràctic. El text tampoc no pot ser massa feixuc perquè prou que ho és la tasca de vegades. Establir la justa mesura d’ambdues coses és una labor complicada tot i que no impossible: ha de ser un format revista, que s’aguanti obert (els llibres s’acaben tancant inevitablement i acabem per perdre el punt), el text tampoc no pot ser molt curt, perquè llavors no fa el fet, ni tampoc massa llarg. En el cas de la premsa, ajuda molt tenir l’article en qüestió ben localitzat, perquè ja se sap que a vegades, bé sigui perquè hi ha cues o per qüestions d’altra naturalesa, hi ha pressa. Així ja sabem que els articles d’en Joan Barril són a les primeres pàgines d’El Periòdico, que l’Espinàs hi cau pel mig o que en Quim Monzó és al principi del suplement de la Vanguardia de diumenge. Ha de ser un text com els que hi ha a les revistes de divulgació cultural o científica, com “Sàpiens", plens de fotografies i comentaris, per anar fullejant. Articles escrits en una publicació ni molt gran (com el diari), ni molt petita (com els llibres), amb el format just, articles lleugers que s’enfilin per la pàgina com l’aroma de la tassa de cafè que acompanyava, segur, la majoria dels escriptors quan els van escriure. Tassa que acompanyarà, segur, la majoria dels lectors que els llegiran.


dissabte, de setembre 29, 2007

 

Diàlegs


...pel que fa a la història de la literatura penso que és important entendre el context històric (social, polític, econòmic, etc.) en què ha estat escrita una obra per tal d’ubicar-la. És ben clar que sense la crisi de la política espanyola de finals del segle XIX no hagués existit “Luces de Bohemia” del Valle-Inclán, sense els moviments socials dels 50-60 als Estats Units, “On the Road” del Jack Kerouac i sense el tèxtil català i la seva organització, “La fàbrica”, del M.M i Pol. Més enllà del context, podríem tenir en compte factors com la influència que ha tingut un autor determinat en l’evolució de les posteriors obres. Buscar els Picassos i Van Goghs de la literatura, vaja. Això pot ser complicat, com sempre ho ha estat la gestació dels –ismes a tota la història de l’art en general. Diria que una història de la literatura en català hauria de tenir, per entendre’ns, una estructura “piramidal”, amb una base sòlida, d’autors consolidats pel pas dels anys, amb una obra ben fonamentada i a mesura que ens acostéssim a l’anàlisi del temps present, permetre un cert marge de subjectivitat, fins i tot penso que és bo que sigui així, donar cabuda a diversos punts de vista per tal de definir clarament què mereix ser en un llibre d’història i què no. De totes maneres només cal consultar algunes hemeroteques i llegir determinats llibres antics per enrogir una mica de vergonya, oi?...


divendres, de setembre 28, 2007

 

L'escuma dels dies


Penja la llum del far pels espadats i hi ha massa crits de gavines mentre el mar respira. Bat damunt les roques l’escuma d’aquests dies lleugers: encara sort que l’oratge ens durà els mots! Només caldrà estar atents i prendre’ls quan arribi l’hora, quan llisquin intrèpids damunt l’aigua: espurnes de llum, bancs de peixos. Algues i corall. Però ara el salnitre ens omple les mans i ens rovella els somnis. Sweet dreams are made of this?


dimarts, de setembre 25, 2007

 

Oops! I did it again...




dilluns, de setembre 24, 2007

 

Tria



La cafetera i jo tornem a classe: fem literatura catalana a la UOC. Ja ho tenim tot a punt però ens falten els llibres! D’entre aquests dos:

La filla de la mar, d’Àngel Guimerà o La Bogeria, de Narcís Oller

Tu quin triaries?


dijous, de setembre 20, 2007

 

Literatura


Agafar la realitat i fer-ne un motlle de paraules que s’hi ajustin: que el verb no hi vagi balder, que l’adjectiu no tibi massa. També es pot assajar el procés invers: fer que la realitat pengi dels mots, bastir-la amb paraules. Ben mirat, sobre el paper sovint no podríem dir quina és quina i hi ha quimeres inventades que esdevenen ben certes, mentre que la realitat ens sembla, a vegades, força magra. Podríem perdre’ns per sempre en un mar d’històries de paper i tinta, anar-nos-en a cercar l’aventura com aquell cavaller de la Manxa que enfollí de tant llegir novel.les. Postejo ergo sum? Entre poc i massa: viure la vida per explicar-la. I, si m’empenys, la segona part ni ens cal.


dimarts, de setembre 18, 2007

 

La cuina dels -ismes


RENAIXEMENT: Goticisme, Classicisme, secularisme, monumentalisme, humanisme, idealisme, perspectivisme, il.lusionisme, naturalisme, BARROC: manierisme, al.legoricsme, classicisme, barroc, pietisme, sectarisme, gesturalisme, emocionalisme, caravaggisme, absolutisme, rococó, academicisme, SEGLE XIX: Neoclassicisme, romanticisme, orientalisme, medievalisme, pre-rafaelitisme, realisme, materialisme, impressionisme, neo-impressionisme, post-impressionisme, secessionisme, simbolisme, esteticisme, MODERNISME: fauvisme, primitivisme, expressionisme, cubisme, futurisme, dadaisme, suprematisme, constructivisme, neoplasticisme, surrealisme, espaialisme, expressionisme abstracte, realisme social, POSTMODERNISME: conceptualisme, neoconceptualisme, neoexpressionisme, minimalisme, sensacionalisme.


diumenge, de setembre 16, 2007

 

Bons propòsits


Passen els anys i anem fent pell al damunt del nen que un dia vam ser. Un nen que torna amb la motxilla plena de bons propòsits amb l’inici del curs escolar. I és que, si bé l’adult es regeix per l’any comptable, el que neix amb les dotze campanades, l’infant que duem a dins ho fa quan s’acaba l’estiu. Prou que ho saben les editorials, que cada any llencen al carrer, per aquestes dates, un ventall ben ampli de col.leccions per tal d’abastar tots aquells que han fet la prometença d’iniciar un nou curs vital en retornar de les vacances: ara, pel que sembla, és el temps dels bons propòsits. És el moment de reprendre els idiomes que tenim mig rovellats, sobretot després dels nostres infructuosos intents d’aconseguir que aquella rossa d’ultramar ens fes cas o que els nadius d’aquell poblet ens indiquessin correctament on queia la propera benzinera. És l’hora de fer cultura, de comprar llibres, pel.lícules, aprendre a pintar a l’oli...d’omplir l’esperit i rebaixar la panxa. Abunden les ofertes dels gimnasos, la propaganda d’aparells miraculosos que ens convertiran en models esculturals només en tres setmanes i gairebé sense esforç. Ara és el moment de començar tot allò que la resta de l’any deixem per a més endavant. Jo mateix he fet la meva llista particular de bons propòsits i demà m’hi poso. Segur.


dijous, de setembre 13, 2007

 

Paper, paper...


De cop i volta, el diari tradicional, el diari-de-tota-la-vida en paper, s’ha convertit en una andròmina, un plec de fulls obsolet. I és clar que són efímeres, les notícies. Grans esdeveniments i els seus corresponents titulars passen avall d’un dia per l’altre, es marceixen, es fonen entre els dits de l’actualitat. Però a això ja hi estàvem avesats. Ara, però, és el propi suport de les notícies, el paper com a mitjà de comunicació, el que s’ha tornat gairebé una peça de museu. En temps d’enllaços digitals, imatge i so en diversos formats, Youtubes i altres eines, el diari imprès està esdevenint una curiositat reservada per als diumenges. Llavors, amb tot el matí per endavant, deixem que les notícies, més enllà dels 0 i 1 digitals, es vesteixin de paper, que es taquin amb l’oli de les torrades, que agafin l’aroma del cafè. Que es tornin, en definitiva, una mica més càlides. Prou falta que els fa, la majoria de les vegades!


dimecres, de setembre 12, 2007

 

La memòria dels arbres


Creix gairebé en espiral, la memòria dels arbres. Dibuixa cercles concèntrics, com la pell dels llacs, alguna vegada. No és pas, però, una memòria líquida, roman amb els anys, escorça endins. Et crida, branques enllà i et xiuxiueja a cau d’orella paraules atàviques. Però cansa plantar llavors de xicoia al vent, tot tan efímer i fràgil, haver de prendre el pols al món en aquest mar de colors que s’esblaimen.


dijous, de setembre 06, 2007

 

Temps perdut


M’agrada perdre el temps. Badar. Embadocar-me. Però és realment un temps perdut, el que transcorre tot veient encaterinats a qualsevol racó com els minuts, les hores i els dies llisquen avall? El temps que deixem passar d’aquesta manera, no tenim pas intenció de recuperar-lo, no el busquem per enlloc com ho fem amb altres pèrdues quotidianes com les claus, les ulleres o aquell número de telèfon que vam mig mal apuntar en un racó d’una pàgina de diari. Per què en diem “perdre el temps” d’aquestes hores que flueixen sense cap mena de fita que les meni? Si ja ho sabem que mai no tocarem com Miles Davis o Jimi Hendrix, que no escriurem com Josep Pla o Julio Cortázar, que no pintarem mai Las Meninas...que serem només especialistes en nosaltres mateixos, i encara. Alumnes de gairebé tot, la major part de les vegades. Mestres en sopars, fer riure als amics i paelles de diumenge. Catedràtics del vermut i l’oliva que assaboreix a poc a poc, com els minuts, les hores i els dies que transcorren sense cap objectiu ni cap fita que les meni. Encantats d’haver-nos trobat, quin guany, el temps perdut!


diumenge, de setembre 02, 2007

 

La sínia dels dies


Arriba el dia que les vacances se’n van de vacances. Es tanca un parèntesi on els rellotges eren de sol, de sorra o d’onada, amb minuts plens de sal, de cel i boires de cotó que, lentament, s’esfilagarsaven. Un parèntesi fet de llocs nous, idiomes diferents, sabors exòtics, llibres i museus que ara, deixatats en el record, reposen a la lleixa de l’armari. La volta al món en vint imants de nevera i un CD-ROM, vet-ho aquí! I enfilem cap a la feina, ens llancem de cap al riu de la rutina que empeny la sínia dels dies. És ja una coreografia apresa de cor: els mateixos actors, els mateixos gests, les mateixes estacions i carrers. Tot al seu lloc, tothom al seu paper. Telèfons, e-mails, carpetes i reunions per a demà. S’acaba la cançó de l’estiu i cal tornar a aprendre un nou ritme que es reparteix en els compassos de sempre, a la inèrcia de les hores, a l’engranatge subtil amb peces grans i dentades però també amb espais on poder ser, petits parèntesis dins la monotonia: vacances amb destinació a la màquina del cafè, descansos que duren el que tarda a cremar una cigarreta, la propina de minuts d’un esmorzar que s’allarga, tertúlies d’escriptori, feina i dies que passen avall sense grans fanfares, discrets, per anar tirant. I el curiós del cas és que, una mica, també els trobàvem a faltar. Suposo que a la pregunta de “què hi posarem?” poder respondre “...el de sempre” és un gran què. Els homes i les dones som animals de costums. S’acaben les vacances i tornem a casa, a la rutina quotidiana. Benvinguts, doncs.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.

Web Pages referring to this page
Link to this page and get a link back!