diumenge, d’octubre 30, 2005

 

Alicia plays the blues



Hi ha escarabats amb antenes que han fugit d’una novel·la de Kafka, i una reina neurastènica i pedant que demana a crits el meu cap. En Humpty Dumpty passa corrent i crida: “No tinc temps, no tinc temps...!” mentre Alicia toca el blues de dotze compassos en una guitarra amb cordes d’heura: “Pinta’m el cel de color líquen, de malves i ocres abans no vingui el terrabastall. Fes-ho, mentre ens creixin lliris a les mans”. És tot el que sap cantar...


dissabte, d’octubre 29, 2005

 

"Quin poc catús, els pobres..." (i II)


Puja les escales amb peus de plom, sense fer soroll. 2on, 3era. Obre la porta i entra el menjador. Ell encara és allí, amb el gest desencaixat, la mirada absent vers un Woody Allen que actua per a ningú. Entra a la cuina, deixa la dalla en un racó i obre l’aixeta del gas que, de mica en mica, comença a emplenar totes les habitacions. Discretament, agafa la dalla, surt del pis i tanca la porta.

- El noi del 2on, 3ª? El nou llogater? Verge Santa!- diu una veïna.
- Ai, tan bon xicot que era! I sempre saludava: “Bon dia tingui, bona tarda...”, sempre de bon humor, servicial, amb els seus discs de jazz i les pel•lícules del Woody Allen...no ho hagués dit mai.
- Jo, darrerament, el veia una mica trist, eh? No ho sé...diria...potser era son... – comenta una tercera veïna.
- Sí...sí...i em sembla que s’havia separat no fa massa....com que vivia sol...
- Jo, fa dos dissabtes, el vaig enxampar amb dues ampolles, mentre pujava les escales. No crec que fos per celebrar la inauguració del pis, oi? Li deuria fer mal el vi- fa una altra, bo i tocant-se la nàpia amb el polze, amb gest desconfiat.
- I segurament s’havia quedat sense feina, aquestes coses, ja se sap, no vénen mai soles...jo el veia moltes tardes per aquí...potser feia el torn de nit en una fàbrica, però vaja, no ho crec pas....
- Ai, Senyor! La gent- deixa anar la presidenta de l’escala- quines desgràcies! Quin poc catús, els pobres!


divendres, d’octubre 28, 2005

 

"Quin poc catús, els pobres..."




- Ja està, un de menys – diu mentre entra al despatx i recolza la dalla en un racó.
- T’ha costat? –pregunta el seu company de feina – el darrer no volia, tu! Em deia no sé què de la família i no sé quins romanços...
- Ah, no, no...- contesta- l’he enxampat mentre mirava una pel.lícula del Woody Allen a casa seva, tot sol. Ha estat ràpid: els joves, ja se sap, són més tendres...Allò que diuen: ”Gent jove, pa tou!”- deixa anar, amb una sonora riallada.

- Jove? Però si era una dona de 90 anys?!! Mira...- fa mentre assenyala un llistat a la pantalla del seu ordinador amb el dit ossut, esprimatxat.
- Em vas dir 2on, 3ª, oi?
- No, no...3er, 2ª, no et confonguis!
- Er...d’això...ah, sí, sí...- fa l’altre- em pensava que volies dir...sí...la vella, sí...
- Ei! On vas tan ràpid?!
- A...a...a esmolar la dalla...
- Però que no la vas portar a esmolar l’altre dia?
- Ui, he tingut molta feina aquesta setmana...això...sí, molta feina...- diu mentre agafa l’enorme dalla de fulla lluent i se’n va.

Era el 3er, 2ª el pis correcte, quina pífia! Darrerament, té l’agenda que li vessa: massa feina. Que posin més personal, si tant els convé! És clar que tampoc no vol quedar com un sapastre. I, ben mirat, no seria la primera vegada que un client se li avança....

(Continuarà...)


dimarts, d’octubre 25, 2005

 

Calaveres atònites




En un racó de la sala, dues calaveres riuen. Riuen amb la mandíbula desencaixada, a cor que vols. Riuen, amb les conques dels ulls d’ivori lluent, buides. Sacsegen els seus ossets que, en colpejar els uns amb els altres rítmicament, fan un soroll opac, una mica sec, com un grapat de cloves d’ametlles torrades (tret de les costelles, que fan un soroll més aflautat, com de xilofon o marimba).

- Repóker!- crida una, tot mostrant les seves cartes.
- Casum l’os pedrer!...- respon l’altra, asseguda al seu davant.

Riuen. Al fons, dues calaveres més pentinen els seus cabells fins de teranyina.

- Què és tot aquest mullader?!- pregunta un tercer crani.
- Res, el nou, que ha intentat beure aigua de la font una altra vegada.
- Ai! Que algú li ho expliqui un cop més, si us plau – es lamenta la més vella, amb un gest entre resignat i displicent – certament, amb aquests becaris cal tenir una paciència eterna...
- A veure, noi – li diu una altra, calavera empolainada, mentre l’acosta amb el seu dit (falange, falangina, falangeta): tu, ets mort. No et cal veure aigua.
- Ja, i quant de temps estaré mort? – pregunta ell, esporuguit, calavera atònita.
- Oh, si tot va bé, tota la vida noi, tota la vida...- somriu.

I la resta de calaveres esclafeixen a riure, desencaixades, eixordadores com un eixam de hienes rovellades tot brunzint dins el seu cap...




diumenge, d’octubre 23, 2005

 

Slightly out of focus




Slightly out of focus, lleugerament borrós. Com les fotografies de Robert Capa o els teus pensaments de dilluns al matí. Slightly out of focus, lleugerament borrós.
Com un “mai més” a l’andana fosca d’una estació de trens una tarda de diumenge. Slightly out of focus, lleugerament borrós...





dissabte, d’octubre 22, 2005

 

Nacionalismes




"Los nacionalismos se curan viajando"

...i tu, què en penses?


dijous, d’octubre 20, 2005

 

Conxorxa




Ell no suporta la seva sogra, NO LA SU-POR-TA, aquell coi de dona que sempre s’ho acaba manegant per teledirigir-los la vida: “Ai, aneu a l’apartament de la platja? Potser us venim a veure...oi que sí, Pere? I en Pere, el marit, sempre diu que sí, és clar. Quin calçasses! Tot fet de pasta de moniato i sang d’orxata. El típic mesell que ja fa anys que ha tirat la tovallola i es deixa portar: “Sí, Antònia...”, “Molt bé, Antònia...”. L’Antònia es pensa que va malcasar la seva filla. Ella val més que aquell pixatinters que té per marit. Perquè sí: molta llicenciatura, cursos i postgraus, però no és més que un pobre funcionari gris amb una feina monòtona i avorrida. El seu fill, en canvi (i quan diu: “El meu fill” se li omple la boca –EL MEU FILL-) sí que n’ha fet, de coses. Va deixar d’estudiar perquè no li agradava. No perquè fos un soca, no: no li agradava, eh? Què és diferent, però com que és- segons ella- tan decidit i emprenedor...el seu fill, bah! Un tanoca que munta plaques de guix per les obres a preu fet, això és el que és! I aquell posat de sàvia que es dóna...el treu de polleguera! Aquella manera de posar-se el cafè a la tassa, de tirar-hi els terrossos de sucre (ara l’un –pausa- ara l’altre), i com, finalment, se l’endú als llavis amb el dit petit aixecat....no la suporta...

- Mira, de debò que no l’aguanto, eh? I perquè ha de venir a l’apartament el dissabte?
- I què, eh? I què? Que no em poden venir a veure els meus pares? Eh? Si no ens veiem mai!
- Mai?! Però sí...
- Mira, no ho sé, em sembla que en fas un gra massa- li diu ella mentre es serveix un cafè, hi tira dos terrossos de sucre (ara l’un –pausa- ara l’altre) i s’endú la tassa als llavis amb el dit petit aixecat...


dimecres, d’octubre 19, 2005

 

Amb espines




Quants metres de filat fan falta per parar els que no tenen res a perdre?


diumenge, d’octubre 16, 2005

 

Planeta




Estem d'acord, senyor Marsé: jo també penso que no té prou nivell.


dissabte, d’octubre 15, 2005

 

Antonio Machado "revisited"




En paz con los hombres Y LAS MUJERES y en guerra con mis entrañas...

Potser abusem del concepte "políticament correcte"?


dijous, d’octubre 13, 2005

 

Amb corbata




Mai fins avui no hi havia hagut tants pobres amb coll fort i corbata. Signes dels temps...


dimarts, d’octubre 11, 2005

 

Cleda




A força d’anys hem anat bastint un espai comú on ens és fàcil reconèixer-nos. Un àmbit on no hi tenen cabuda l’urc o la complanta. A força de gests, hem trenat el significat dels mots que ara compartim i que, fet i fet, ens defineixen també a nosaltres...




diumenge, d’octubre 09, 2005

 

Baldiri




Ja ho veus, Baldiri, un altre cop sols. Ve de lluny aquesta música. Te’n recordes, Baldiri? I els seus ulls que em miraven amb una barreja tendra i trista alhora perquè els seus jocs no eren els meus. I de na Mercè, te’n recordes, Baldiri? Que em feia llegir, cronòmetre en mà, tota encuriosida i que em preguntava si tenia avis a casa i d’on havien vingut. Quina terrible sospita, Baldiri! A veure si serà veritat que la Realitat no és una safata d’argent amb potes de filferro i elefant. Anem, anem-nos-en, Baldiri, que enlloc no ens volen: cacem mosques, criem pèl, fugim entre tolls i fangueres, enfilem-nos torrentera amunt. Enfonyem els unglots al terra, masteguem arrels. Udolem, Baldiri, udolem plegats aquesta música que ve de tants anys enrera. I cada cop més lluny de casa, Baldiri, cada cop més lluny...




dijous, d’octubre 06, 2005

 

Carpe diem




Tendim a percebre cos i pensament com si fossin dos ens diferents. Potser perquè, si bé podem escoltar els batecs del nostre cor, sentir l’alè de la nostra respiració o notar necessitats urgents com les ganes d’orinar, no podem percebre els mecanismes del nostre pensament. El conjunt d’engranatges, politges i cordes que el fan anar, ens passen del tot desapercebuts. El tic-tac dels seus rellotgets ens és inaudible. Sabem que la percepció del món exterior, la informació que prové d’aquest i que emmagatzemem a la memòria, així com les relacions lògiques que fem amb aquesta, no són més que impulsos elèctrics. El cervell, com un ordinador hipersofisticat, on els cables han estat substituïts per àxons, dendrites, mielina...però no en som pas conscients quan elaborem un pensament, no sentim l’espurna elèctrica, l’arc voltaic que salta de neurona en neurona. I, malgrat tot, els nostres pensaments hi són; fet i fet, són el que ens fan ser: “Cogito ergo sum”, “penso, llavors existeixo”, que deia aquell. Tot i sabent que cos i ment són dues parts tan imbricades, que ben mirat, són u, tendim a veure-les sense cap lligam: el cos com una bastida on recolzar la ment quan hi ha salut, o com un jou que la sotmet, quan la maquinària grinyola. Passa sovint que, a mesura que envellim, el pensament, encara lleuger, es vincla al llast d’un cos cada cop més feixuc i traïdor, fins al punt de sentir-nos hostes de nosaltres mateixos, una mica presoners d’un cos que vol quelcom que se li escapa, pobres llauradors que treballen una terra que no és seva amb contracte a rabassa morta. I és que, si no hi ha vinya, s’acaba el vi. Mentrestant, liviamo, liviamo ne ‘lieti calici...




dimarts, d’octubre 04, 2005

 

Experiència




El pitjor de l’experiència és que aprenem a llegir les persones amb els seus gests i n’obviem les paraules. Motius profunds, inefables, se’ns fan evidents a l’ull dels anys. La distància entre el que es diu i el que es fa o entre les accions realitzades i els seus vertaders motius, ens deixa una gran rasa, un enorme solc, sovint amb forma de prejudici. Certes persones, determinats comportaments, se’ns tornen un “déjà vu” que, amb el temps, pren un aire eixut i bròfec. Llavors, tot té quelcom de grotesc i deforme, una mica com els esperpents de Valle-Inclán o els quadres més foscos de Goya. El costum, ja se sap, esmussa els sentits, ens avenim a viure amb crosses i, com aquella vaca de pesada testa que “brandava lànguidament la llarga cua”, se’ns fa un tel als ulls. Despullar la mirada, a mesura que passen els anys, ens és un exercici cada cop més feixuc: cal certa voluntat de desaprendre, abandonar els racons de nosaltres que ens són més propers i còmodes, tornar a ser una mica ingenus, una mica infants. Potser llavors, però, aconseguirem ser com cantava en Bob Dylan, “joves per sempre” o, per citar un poeta de casa nostra, “se’ns ompliran les mans d’una llum fresquíssima”. Només cal voler-ho, de tant en tant...




diumenge, d’octubre 02, 2005

 

Aigua




Plouen regadores de color taronja. Banyeres que prenen el sol. Aigua de tinta, groga i blava. Marbre blanc, margarides. Fulles de palmera, heures, camins verds. Tot torna: la jazzcava, Girona, tu…




This page is powered by Blogger. Isn't yours?

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 2.5 Spain License.

Web Pages referring to this page
Link to this page and get a link back!