El Cafè d'en Litus

Cal vigilar amb el que pensem perquè a vegades es materialitza. I de tant en tant ho fa dins el propi cos. I no és agradable. És el que els metges anomenen “un fenòmen psicosomàtic”. Jo, per exemple, tinc un amic que té una nòvia psicosomàtica. De tant pensar-la, se li va aparèixer. Per sort seva (de l’amic, vull dir), ho va fer tota sencera en un cos independent. O gairebé: financerament depèn completament del meu amic. I és que la ciència arriba fins a on arriba. També tinc una amiga que pensava molt en el seu director d'oficina. I li ha sortit una úlcera d’estómac psicosomàtica. L'úlcera i la nòvia es diferencien perquè és rossa. La nòvia, vull dir. Jo, sense anar més lluny, era jo i, de tant pensar-me, em vaig somatitzar. I ara sóc un altre que s’assembla al que jo era abans sense acabar de ser-ho del tot. Quines coses, tot plegat.

"Se ofrece Parquetista Económico".

Jo he pensat que a sota hi posaria el meu:

"Se ofrece Economista Parquético".

A veure què passa.

Les aparences enganyen?

El libro del buen amor + Rayuela = Kama sutra

Ja fa temps que la realitat ha deixat de ser un bloc sencer: és plena de forats, d’esquerdes...portes. Sona el mòbil, el seu. Ni massa alt ni massa baix. Ella contesta amb una veu suau, una mica com el gronxar-se del darrer vagó del tren on és asseguda. ¿Bañaste a la niña, sí?...Pero ahora cuando venga con su padre yo no estaré, se va a llevar un chasco...bueno...hasta luego. I penja. I és com si tanqués suaument la porta que havia obert fa uns moments, com si tingués por de despertar la nena a l’altra banda del fil. I mira per la finestra amb la mirada lànguida, una mica trista (Cuando venga con su padre yo no estaré, se va a llevar un chasco...) i segurament pensa que les coses no haurien d’haver anat així, però que ja se sap. I la nena, i el pare i la nova parella del pare. I que no, que les coses no haurien d’haver anat així. Però que ja se sap...

Debano el fil de la teva memòria i en faig cabdells d’absència: sense el record que ens dibuixa el rostre al mirall del temps som poc més que un espectre, un joc de llums. Debano el fil de la meva memòria i en faig cabdells d’enyor. Per teixir nostàlgies que cuso amb neguits. Per cobrir el desert del teu oblit.

*Salvador Dalí.1931

Em pregunto si les hores, com els ossos, fossilitzen. Com els mosquits presos en l’ambre, d’aquí a tres milions d’anys, els arqueòlegs diran: “Eus aquí un oficinista...”.

El temps s’ha parat a la casa. El pèndol quiet del rellotge atura les hores: tres quarts i cinc de dotze des de fa anys. A les parets el paper s’ha aixecat i al guix, tot nu, la humitat hi dibuixa el mapa de l’oblit. La llum, despullada i freda, quan penetra a les habitacions hi projecta espectres. De lluny, el soroll d’una gotera ressona en una pica. L’intrús enfoca amb la llanterna els quadres de colors mats: ara són tots gairebé una tela opaca i fumada. Als mobles hi ha un dit de pols, al mirall, amb la plata oxidada, les imatges semblen rosegades per les rates i al voltant de les aixetes del lavabo hi creix el verdet. Les passes de l’intrús ressonen per la casa. Enfoca la cuina, al fons, la nevera és buida, plena de teranyines i per una paret hi pengen els cables pelats d’un endoll, els pots buits s’acumulen als prestatges, la persiana penja entreoberta i al marbre de la pica hi ha un parell de fulles que han entrat pel vidre trencat. L’intrús enfoca les escales, puja a les golfes pels esglaons de fusta que grinyolen mig corcats. Just davant seu hi ha una calaixera amb fotografies antigues, d’un color sèpia, de gent que ja no hi és, una gàbia buida i un bagul ple de revistes velles de paper esgrogueït, una guitarra sense una corda i una caixa plena d’andròmines. L’intrús baixa les escales, mentre s’agafa al passamà amb el vernís despintat. La casa és buida. Torna al menjador, enfoca la llar de foc, ben freda. Mira a fora, les herbes han pres el pati, les arrels han esquerdat les rajoles, les plantes tenen les fulles seques i a les jardineres plenes d’aigua rovellada hi nien els insectes. Per la paret despintada s’hi passeja una sargantana i un centpeus es belluga al costat d’un gerro trencat. L’intrús torna enrera, tanca la porta de la casa i surt per on havia entrat. Es mira al mirall de casa seva, ple de bombetes, el mateix mirall rovellat d’abans, vist amb els mateixos ulls d’abans però que ara, miren per fora. L’intrús s’hi reconeix, alleugerit. Es fa un nus a la corbata, agafa la maleta i se’n va cap a la feina.

Recordo que el primer dia a la Facultat d’Economia el rector de llavors, l’ínclit Lluís Barbé, ens va rebre, més o menys, amb el següent discurs: “Molts heu vingut a la facultat enganyats, us han dit que amb els estudis que aquí s’imparteixen podíeu fer molts diners. Els que així penseu encara sou a temps, l’any que ve, d’apuntar-vos a una escola de negocis confessional on rebreu l’adequada educació deformada pel corresponent esperit mercantilista i podreu assolir, així, un lloc d’alt executiu en qualsevol entitat regida pels acòlits de l’Orde”. Val a dir que em va semblar un discurs valent i honest, encara que d’allò més temerari, atès que la majoria dels que érem allí, lluny d’aspirar al saber en majúscules, hi havíem arribat, efectivament, per motius purament lucratius o, fins i tot, per la desorientació més absoluta. Passats els anys, les paraules del rector van esdevenir profètiques, tot i que només en part, ja que si bé ben aviat es va veure que cap dels que érem allí no ens faríem milionaris, el temple del saber que havia de ser la universitat va resultar ser una institució amb un professorat que, tret d’algunes excepcions, estava del tot desmotivat, amb ben poca vocació pedagògica i que convertia aquell edifici de formigó dur i gris en una trista metàfora de tot plegat. No fa massa, mentre repassava un llibre, vaig ensopegar amb el text d’aquella sessió inaugural i no vaig poder evitar preguntar-me, més que a quines institucions confessionals feia referència l’excel.lentíssim i magnífic senyor rector, quins eren els fils que aquestes institucions mouen i com aquests són de llargs. I és que, si bé Déu no juga als daus1, sí que sembla, per alguns, que jugui a la borsa. Tal com diu als seus bitllets, in God we trust2 .

1.“Déu no juga als daus amb l’univers”. Albert Einstein, físic alemany (1879-1955)
2.“Confiem en Déu”, frase impressa als dòlars USA

A vegades les paraules deixen de tenir significat, de cop i volta es buiden i ja no volen dir res. Cauen al terra, sobre la taula i fan un soroll sord, opac, com una mena de closca buida i esquerdada. Les lletres hi són; i el so, però ja no volen dir res. El mateix passa amb les coses: hi ha dies que hi són sense ser-hi, com si formessin part d’un decorat una mica atrotinat i polsós. Fa l’efecte que si les gratéssim amb l’ungla, se’ns desfarien i caurien al terra tot fent una crosta de pintura vella. Hi ha dies que les coses romanen al seu lloc, com sempre, però semblen més inanimades que mai, mortes. Ahir mateix, per exemple, se’m va morir una cançó. Era al disc de sempre, al mateix lloc de sempre. La vaig posar al reproductor però les notes queien dels altaveus com si fossin còdols o trossos de carbó mineral que anaven rodolant pel terra i s’acumulaven en un racó, tot fent una pila. Vaig pensar que era normal, que els anys no passen en va, i que certes cançons no aguanten el pas del temps. La tornada de la cançó era, de sempre, el millor. Quan va arribar, però, després de dues estrofes, va caure al mig de l’habitació, tota folrada de plom, com una enorme baluerna de notes rovellades que grinyolava per tot arreu. Pobra cançó! No va arribar al final del disc. No me’n sabia avenir, perquè sempre m’havia agradat aquell grup i la cançó que tocaven. Era una cançó brillant, d’un vermell roent amb espurnes daurades, amb una tornada que enganxava a la primera i que convidava a taral•lejar-la al cap de poc de sentir-la. Pobra cançó, què li deu haver passat? El temps li ha rovellat les notes i l’ha tornat feixuga i rogallosa? No pot ser: el disc és el de sempre. Potser és que ja he sentit la cançó massa vegades. Potser és que el temps esmussa els sentits i el que s’ha rovellat sóc jo.

- Ara que hi penso, aquest deu ser l'únic cas en què el mateix símbol que serveix per demanar la pau fa alhora les funcions de camp de batalla...

- Pst! Que hi ha roba estesa...!

El pes del traductor és limitat respecte a la qualitat del text inicial? Al cap i a la fi, les traduccions d'Agatha Christie o d'Arthur Conan Doyle, realitzades a corre-cuita, eren conegudes per la seva mediocritat. Van influir tanmateix en les vendes? Pel que mostra l’evidència, no. I quan Boris Vian va traduir Raymond Chandler donant a llum obres d'una innegable qualitat literària, però sense cap relació amb l'obra original, qui se’n va preocupar? Ningú. Pitjor, la més cèlebre obra de tots els temps, la Bíblia, va ser, en el moment de la seva traducció al llatí, víctima de la pífia més gran de la història de la traducció. Jerònim, en la seva Vulgata llatina, en lloc de parlar de "Moisès coronat", va optar per un memorable "Moisès cornat". Error que no va molestar pas a Miquel-Àngel quan va cofar el seu Moisès amb un parell de delicioses petites banyes.

Traducció de "Traduction, la bonne version". Mikaël Demets (2006).

Patum. Així s’anomena l’animal fabulós que hom fa sortir a les processons i a les festes populars com la Patum de Berga. Una patum és, alhora, aquella persona que gaudeix d’una gran consideració, més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc...que no pas pels seus mèrits reals. Les primeres les podem veure, si fa o no fa, un cop a l’any, la resta les veiem tots els dies i com el rei del conte d’Andersen, acostumen a anar del tot despullades, vestides només amb la roba que la nostra ignorància, bona fe, ganes de buscar líders o modes els donen. Són per tot arreu, perquè a tots, per alguna banda o altra ens fan falta: tothom necessita referents, tothom té una opinió preformada. A vegades podem arribar a pensar que no tenim prejudicis però és que els tenim tan interioritzats que no ens n’adonem. Particularment, sempre m’ha fet gràcia el col.lectiu dels “jo no tinc prejudicis”, tots amb discursos i maneres clòniques, capaços de dir-me qui sóc o com sóc pel fet d’haver estudiat determinada carrera, per exemple. Tots necessitem patums, perquè anar pel món despullat costa. Hi ha patums polítiques, que tenen més raó que els altres perquè tenen més micròfons i a un volum més alt, patums ideològiques, pontífexs vestits amb togues i càtedres, patums de la fe, patums militars, que s’inventen guerres, mèrits, honors i medalles...sense tenir en compte les nostres petites “patums” de cada dia: El “Golf” últim model, els vestits d’Armani, les bosses Yves Saint Laurent, les plomes Montblanc, el Ying, el Yang, els fulards, les samarretes liles, els cabells llargs, els cabells rapats, els texans descolorits, les corbates de seda, les Dretes, les Esquerres....Tots busquem un mirall que ens reflecteixi la nostra imatge, els nostre grup on pertànyer. Tots busquem les nostres patums, i vestir-les, no fos cas que algú, com el nen del conte d’Andersen, sortís d’entre la multitud i ens digués, tot fent befa, que anem completament despullats.

La calor és encara clement amb les flors. Hom pot imaginar-se que durant la nit ha nevat cristalls de buguenvíl.lia pels tombants dels camins tot deixant un pany de paret tacat de tons verd i lila. Camí avall, cap a la platja, ens espera una aigua mansa d’espurnes que titil.len. Pampallugues de llum: ulleres fosques, barret i nevera amb refrescs de cola. Astronauta sense escafandre i amb banyador, clavo la meva bandera/para-sol, prenc possessió d’aquest terreny, petita república d’orografia estival: vall de tovallola, cims de cadira i ampolles al Nord. Turons de xancletes, llibre i ulleres al Sud. L’oreig em duu una lletania de converses i rialles: la mainada que juga, els venedors de quincalla. Un pescador fa una cigarreta, enfila un cuc i tira la canya. Bressol d’onades dòcils, d’escuma suau: les barques es gronxen prop de l’horitzó. Llençols de salnitre i arena, un grapat de sorra. Mica, mineral: el sol de juliol a les mans (si empenyorés aquest cel de migdia seria més pobre que mai). Per megafonia, entre les palmeres del passeig i amb regust de gelat de llimona, s’anuncia que el temps s’ha perdut a l’embat de l’escullera i que les hores romanen en alguna xarxa entre crancs, estrelles de mar, cargolins i petxines de nacre. Que se’ns concedeix una treva entre nosaltres i la resta del món. I que demà, més.

No fa massa em vaig comprar una bicicleta. Al vespre, en sortir d’un local, vaig adonar-me que m’havien pres el seient. Passats la sorpresa i l’enuig posterior, vaig pensar que el millor que podia fer era no posar-m’hi pedres al fetge, que què hi farem, que les coses van com van i que no tenia cap sentit anar en contra del fat. Ben mirat, per fer més força, sovint pedalejo dret i el seient tampoc no m’és tan necessari. Al cap d’uns dies, després de fer una infusió en una cafeteria, vaig veure que la roda del davant també havia desaparegut. Menys sorprès i ja amb certa experiència, vaig raonar que prou que podia passar, a la manera de monocicle, amb una sola roda. Fet i fet, fins al centre no haig de pedalejar massa i fa baixada. Una setmana més tard, era la seva germana bessona, la roda del darrere, la que desapareixia. I ja em va estar bé: sense roda del davant vaig adonar-me que m’era molt difícil, si no impossible de girar, atès que el manillar quedava del tot inutilitzat. Amb els peus era més fàcil. Al mes d’anar sense rodes, i després de fer unes fotocòpies, vaig veure que m’havien pispat el quadre. Si bé ara la bicicleta m’anava millor per pujar i baixar escales, el quadre sense rodes resultava ser més pesat que una mula en braços. Aquest cop, fins i tot em vaig alegrar del furt, pensant que algú més necessitat que no pas jo, havia obtingut un bon recanvi. A la farola, lligat amb el cadenat, només hi restava el manillar. El que em sabria greu és que ara em robessin el timbre, amb el qual adverteixo als transeünts de la meva presència, i que més d’un cop ja m’ha servit per evitar un accident amb algun vianant despistat. No tinguéssim un disgust.

Potser molts dels que comencem a llegir els diaris per la pàgina del darrere ho fem amb la vana esperança que en girar els fulls del revés, com si el paper i la tinta fossin una moviola en el temps, moltes de les notícies que hi surten es poguessin desfer. I així poder des-disparar les bales, des-explotar les bombes, des-naufragar les pasteres...

Com els desballestats cotxes de l’Havana, hom recautxuta els records. Els dóna una mà de pintura, si més no. Greixar el motor, posar oli a les frontisses rovellades de les portes, ajustar els retrovisors. A la recerca d’un combustible menys fòssil, sempre un quilòmetre més. We’re rolling, man, we’re rolling...

I tu, què llegeixes aquest estiu?