El Cafè d'en Litus

Aquestes coses passen en un moment. De cop i volta una munió s’arreplegava al voltant d’aquell home estès al terra de l’aeroport. Quiet, amb la mirada buida i un petit maletí de pell al seu costat. Totes els esforços del servei d’urgències van ser en va: l’home havia mort a l’acte. Es va aixecar el cadàver. Es va acordonar la zona. Es va recollir el petit maletí de pell. Ningú no va recollir, però, el diari que l’home duia sota el braç i que tenia escrita, amb traç neguitós, una breu inscripció en un dels marges...

De fet, ningú no se n’havia adonat. Ningú, tret d’en Marc, un catedràtic de física que esperava el vol que l’havia de tornar de retorn a Alemanya. Discretament, va recollir el diari. En el marge s’hi podia llegir: “Taquilla B-13”. Uns metres enllà hi va veure una petita clau. La va recollir. Al clauer hi havia gravats una lletra: “B” i un número: “13”.Va mirar a una banda, a l’altra. Ningú no havia vist res. L’aeroport, després de l’ensurt, seguia la seva frenètica activitat de passatgers, maletes i vols. Encara tenia temps i les taquilles no eren massa lluny...

El peine del viento. E.Chillida. 


Ja no pentines vents, peine. Perquè ja no penja la llum del far pels espadats ni el salnitre em rovella els somnis. L’horitzó és ample i net i el mar respira calma.

Sweet dreams are made of this.

El fang al torn.

A poc a poc t’aprenc: els braços, l’esquena...sines i malucs.

Els ulls, amb fusta de boix.

Tardes d’estiu al teu antic taller

(era mal.leable el fang encara humit... )

Amb el temps, tots els cossos convergeixen

en el teu fang primigeni.

...i els gustos. 


Diumenge al matí, el cel, d’un gris plom, fa que l’aire sembli menys lleuger. El vent reposa i el fum de les xemeneies s’esfilagarsa arran dels teulats. De vegades s’enfila amunt, tot fent un remolí, però de seguida, mandrós, cau i es desfà. Hi ha dies que res no es mou: els carrers són buits, les grues semblen una enorme busca de rellotge sense corda i els balcons, amb la persiana abaixada, exhibeixen les seves flors per a ningú. Res no es mou, menys el fum que, arran de nas i sabent-se ja als voltants del migdia, es comença a vestir d’olors. I encara hi ha poca gent al carrer, les grues marquen la mateixa hora des de fa estona i els balcons resten mig tancats, però a dins de les cases ja hi ha tràfec: tomàquets, setrills, oli, pebre i sal. Alls picats, ceba ratllada. Plats i forquilles: un ou batut, potser? Farina, aigua, espècies: nou moscada, clau, orenga i alfàbrega. Una olla que bull: porro, patata, api i pastanga, un tall de pilota, pollastre...un bon caldo calent de llànties grogues. Fogons i paelles, un sofregit que va fent la xup-xup. Un rostit, una cabeça d’alls. Peix i julivert, una daurada al forn, un grapat de sardines. Sucre cremat, llimona, canyella. Potser massa per aquest fum que es desfà. Potser massa per aquest fum de remolins mandrosos que davalla, a poc a poc, pels teulats i les xemeneies de cada casa i que, subtilment, em fa entrar a la seva cuina, al menjador, m’hi asseu a taula. Des del carrer estant, dino una mica a totes les cases. Bon profit!

Florència... 


Un ponte vecchio, si us plau
per poder anar i tornar
de riba a riba
quan em plagui.

Sense pagar peatges
ni penyores.

Un ponte vecchio, si us plau.

...notes tristes de bandoneó. 


No sé què fer-ne, d’aquest tango amb gust de tramuntana. No sé què fer-ne de totes aquestes notes tristes de bandoneó. Deixar-les créixer, que facin branques i arrels, potser? I amb el temps, qui ho sap, fins i tot penjar-hi un pneumàtic lligat amb una corda perquè s’hi gronxin el temps, o el vent. És clar que també podria ficar-me-les, discretament, a la butxaca i fer-me l’orni. Amb posat distret, podar-les, escapçar-les amb un cop –clac!- sec de tisora. Però llavors més que notes, serien un xiprer de jardí, massa pulcres i ordenades per fer-me servei. No, això més val que no, doncs. N’hauria de poder fer alguna cosa, de totes aquestes notes, sí. Ara per ara, les deixo que ballin el tango, mentre jo me les miro assegut, des d’un racó de l’antic Cafè...

Altres idiomes, altres gustos... 


El verí de les paraules, una altra vegada, però aquest cop amb una altra olor, un altre gust. Creixen, ara sí, sense traduccions ni matisos, s’enfilen com una heura i fan arrels a les puntes dels dits. Una altra cadència: ritme d’acordió, creppe i cafè amb llet a la terrassa d’un antic bistrot de París. El Sena em duu el mots i jo els pesco amb una xarxa...

Pell de trencadís: verd i blau.
Escates als dits.
Ungla, potser?
Llàgrimes de magrana, vidres plomats.
Calaveres atònites, ferro forjat.
Balcons d’os i màscara.
Pedra picada, mà, escarpa.
Escala de cargol.
Esquena de drac.
Portes d’atzavara.
Espirals de llum i bronze.
Torre,
xemeneia,
heura:
sentinelles al cel,
caramells de crema i nata.
Escorça,
branca,
fulla,
arrel.

Orgànic.

Here comes the sun... 


El sol s’enfila campanar amunt: un enorme disc fet d’hidrogen i heli en combustió. Encara que, qui ho sap, també podrien ser grills de mandarina, confitura de codony o melmelada de tarononja amarga. I jo penso en tots sols que conec i em pregunto de quina mena serà el que sortirà demà. Un sol Pink floyd, cínic i obscur? Un sol que, com el de la Tracy Chapman, busca la seva pròpia llum? O un sol que, com deia l’Sting als seus anys de Police, il.lumini a tothom? Potser, de tots els sols coneguts, em quedo amb el del Beatle tranquil, en George Harrison. Un sol que, junt amb el seu amic Eric Clapton, va fer sortir al pati de darrera casa seva, tot improvisant amb la guitarra, un clar diumenge de primavera, ara ja fa més de 30 anys...

El cinema... 


72 fotogrames per segon són els que fan falta per enganyar l’ull, per fer-li creure que una seqüència d’imatges fixes passada a una velocitat prou alta, és en realitat un objecte en moviment. El cinema és doncs, del rotlle de cel.luloide a la pantalla, una il.lusió, un miratge, un truc. Dels murals rupestres als primers aparells més o menys enginyosos (el zoòtrop, el quinetoscopi, la cambra fosca, les ombres xineses...) la humanitat sempre s’ha empescat mil i una maneres d’explicar històries. Trossos de realitat, com els primers passis dels germans Lumière, on l’aparició d’una locomotora va fer sortir a la gent esparverada del cinema o trossos imaginaris, com els primers muntatges de Georges Meliès, plens de gegants, coets i llunes que badallaven. Però també anem al cinema per poder entendre, per entendre’ns, per poder viure la vida dels altres amb els seus clarobscurs, les seves defallences i les inevitables maltempsades, mentre ens la mirem còmodament asseguts des de la nostra butaca: la màquina de filmar recull fragments de realitat i nosaltres fem de testimoni dins la foscor de la sala. I així riem, plorem i patim amb els personatges i les seves històries, en algunes ocasions del tot verídiques, però la majoria de vegades ben imaginàries. El cinema: un miratge, una il.lusió, un truc de llum: 72 fotogrames/segon per poder enganyar l’ull. I una mica també, a nosaltres.

...j'ai tant rêvé de toi, tant marché, parlé, couché avec ton fantôme qu'il ne me reste plus peut-être, et pourtant, qu'à être fantôme parmi les fantômes et plus ombre cent fois que l'ombre qui se promène et se promènera allègrement sur le cadran solaire de ta vie.

...he somniat tant en tu, caminat tant, parlat tant, m’he allitat tantes vegades amb el teu fantasma que ja no em queda més potser, i malgrat tot, que ser fantasma entre els fantasmes, i cent vegades més ombra que l’ombra que es passeja i es passejarà alegrement pel rellotge de sol de la teva vida.

Robert Desnos. De l'exposició "Els surrealistes a París" , al CCCB.

L'acròbata 


Sorprenien al principi, aquells moviments de pulcra exactitud. Molts s’endevinaven complexos: boques i ulls que es tancaven i s’obrien, colls que s’allargaven, braços, cames, mans i dits. Amb precisió mil.limètrica, executaven la seva coreografia. Engranatges dentats, politges i cordes: la maquinària que els feia moure. La sorpresa era tan gran que, ben just acabat el temps que la moneda permetia (car per poder gaudir-ne calia pagar), corríem a introduir-ne una altra a la ranura. I una vegada més, l’autòmat s’exhibia. Fins que, ja apresa la sèrie, passada la sorpresa inicial, es tornava previsible, buit i trist, una mica absurd. Era el moment de marxar i deixar el giny amb els seus engranatges immòbils, fins que la curiositat del proper nen (i la corresponent moneda) el tornés a despertar. Si per casualitat un d’aquests ninots de mecanisme automatitzat anava a parar a les nostres mans, arribats a aquell punt entre l’absurditat i l’avorriment, se’ns desvetllava, inevitablement, la curiositat: què feia moure l’autòmat? Quins mecanismes el menaven? Per què primer un braç i llavors una cama? No es cansava de fer sempre el mateix? Que no tenia ànima? Prou que ho semblava, si més no. Era el moment d’esventrar-lo: amb crueltat infantil fèiem saltar reblons, claus i cargols. Llavors, la joguina es partia, la majoria de vegades en dues parts de llauna, com una closca de nou. A la vista quedava la maquinària i el misteri, resolt. Massa poc hàbils per tornar-lo a refer, l’autòmat quedava esguerrat per sempre més, amb un posat, si pot ser, encara més esmaperdut que el del principi, quan, ja passada la sorpresa inicial i encara sencer, els seus moviments ens semblaven buits, tristos i absurds...

Jazz & Co. 


“El piano no està fet per tocar jazz, ni blues- diu el músic- va ser dissenyat per tocar música clàssica, amb les seves notes i els seus intervals, una mica a la manera de Bach i el seu Clavicèmbal ben temperat”. Tot i així, els músics amb una formació menys clàssica, però amb les mateixes ganes d’expressar-se, de seguida van saber com trobar les notes que els faltaven: n’hi havia prou amb colpejar les tecles blanques i negres a la vegada, tot fent un lleuger moviment al biaix, per trobar aquesta nota una mica trista, una mica boja que alguns anomenen “blue note”. Encara que no sempre fa falta un piano per poder sentir-la. La nota que dóna sentit a tot, la nota entre les notes…

Nova direció del Cafè:

Abans: http://cafelitus.blogspot.com

Ara: http://cafe-litus.blogspot.com

La Mola 


De vegades cal anar a prop per viatjar lluny. No cal, doncs, fer molts quilòmetres, ni visitar llocs exòtics o sentir parles que ens són estranyes. Al capdavall, el sol es pon igual a tot arreu i, per poc que estiguem al cas, sabrem trobar, també aquí, crepuscles espectaculars, fastuosos, un xic pedants fins i tot. No cal anar massa lluny per perdre’s pel marró de cafè torrat dels camps, pels ocres, pel verd de les alzines, els roures, el taronja oxidat de les fulles seques, l’escorça arrugada dels ceps, les flors dels ametllers...Visitem altres paisatges, altres geografies però al final sempre tornem al que ens és proper: els matins esclatants i les tardes de llum tènue i calmada. Al cel blau i clar. Al vent. Tornem a les pedres, als camins i a les masies, als pals d’electricitat de fusta i els fils plens d’ocells: les orenetes engalanades i els modestos pardals. Tornem a l’herba, l’espígol, la ginesta i el boix. Al sol i les pinedes, al cant de la cigala al migdia i els grills al vespre. Viatgem i trobem nous paisatges: altra gent, altres arquitectures, físiques i humanes: ponts de fusta antiga, pinacles i arcbotants, rosetons de vitralls, marbres i escultures però sempre acabem per tornar a l’austeritat del romànic, a la pau de tants segles al mateix lloc i que ens donen la perspectiva del temps i nostra. Viatgem per altres mars més braus, oceans més amples, amb una llum més feréstega, clara o tèrbola. Però sempre tornem al ritme serè del mediterrani amb un punt de tramuntana. A la sorra, al ritme suau de les onades i l’escuma, al compàs de llum dels fars. Viatgem lluny per veure nous colors però, alhora, per poder assaborir millor el que ens és proper, per enyorar-lo i, ja de tornada, redescobrir-lo. Una vegada més.