El Cafè d'en Litus

De la mateixa manera que en les fotografies les postes i les sortides de sol acostumen a ser intercanviables, també ho eren la tardor i la primavera. Tant l’una com l’altra gaudien de la mesura justa, com un equilibrista entre el rigor del fred de l’hivern i l’aclaparadora xafogor de l’estiu. Ara que les estacions tenen la brúixola una mica desorientada i els ametllers han perdut el nord, la primavera comença a ser un bé escàs. Tot just començada ja apunta maneres d’estiu. Res de mitges tintes! Jubilem les rebeques i les fresques jaquetes de lli! Els turistes, àvids de sol, ja deambulen per la ciutat amb sandàlies i samarretes de tirants i llueixen un bronzejat urgent de terrassa de bar i platja recent estrenada. La primavera passa sense fer soroll, sigil.losa i cada cop més breu. D’estació en estació, aquest espai de temps se’m fa cada cop més curt, i imagino la meva primavera exiliada, entre l’equinocci i el solstici d’algun planeta llunyà.

Després de tants anys, tornen. En Mike, la Diana i el seu seguici de llangardaixos. Tornen, i no pas pel gran argument de la sèrie, ni els espaterrants efectes especials, ni per la gran desimboltura dels actors i les actrius davant de la càmera. No. Tornen perquè signifiquen les tardes de dissabte dels anys vuitanta, un oasi de temps sense els maldecaps de la hipoteca, la feina, etc. pels que ara tenim trenta anys i escaig. Tornen perquè algun estudi de màrqueting, ara que cauen les vendes de DVD, deu haver vist que som una generació pont que, malgrat conèixer els programes d’intercanvi de pel·lícules per Internet, tenim més diners que no pas els estudiants de vint anys i preferim comprar-nos-les. Tornen perquè ara tenim més poder adquisitiu; i més nostàlgia. I el pitjor de tot és que no ens podrem excusar davant el venedor, mentre li allarguem la targeta de crèdit, amb un “no, si és per als meus fills…”

*Més cafès aquí

Benvolgut desconegut: se m’ha quedat una imatge de tu impresa al fons dels ulls mentre baixava per les escales cap a l’andana. Escarxofat en una cadira davant del Zurich, per primera vegada algú ha donat sentit al verb “estintolar” (tu no en tens ni idea, desconegut, però parlar una llengua amb vocació de peça de museu a vegades és dur). T’he mirat uns instants, sí. Ha estat llavors quan t’ha patinat la llauna de cervesa de les mans i s’ha estavellat al terra amb un so opac, sord. La llauna, més ràpida de reflexos que no pas tu, ha començat a rodolar tot encetant la feina que més tard –n’estic segur- acabaràs a qualsevol racó d’alguna plaça. Perplex, amb les galtes enrogides per l’alcohol i la mirada bovina, semblaves un beneitó. Santa felicitat! Jo, de gran, vull ser seguidor del Cèltic.

Tot anava d’acord amb el pla previst. Fins que algú va decidir-se a tensar una mica més les cordes del contrabaix i dur dues marques més enllà les busques dels manòmetres. Sempre hi ha, però, un bàndol dissident, amb reticència als canvis, i uns quants van intentar amagar aquell feix de mots estèrils al fons d’un gorg, lluny de les balmes i les clarianes. Va ser, però, un gest del tot ingenu que no els va servir de res: al cap de poc brollaven fonts de mercuri arreu (car la pedra era només un conglomerat de records) i s’aixecaven palaus sumptuosos fets de falguera i notes de saxofon a les torres més altes. El jovent, no cal dir-ho, es felicitava pels carrers i penjava garlandes als balcons de les cases. Mentrestant, la tia Pona, repenjada a l’ampit de la finestra, reia sorneguera, tot dient que allò no podia acabar pas bé, que ja va passar el mateix quan els rojos van prendre l’església i que tot plegat es fondria en un cel d’àngels i arcàngels ennegrits pel fum i poca cosa més. I tothom se’n reia bo i dient: “l’àvia fa catúfols...!”. I no: en poc temps no hi va haver prou calç viva per poder enterrar totes les hores mortes i a les torres més altes només hi restava un cel d’àngels i arcàngels ennegrits pel fum, mentre els saxofons agonitzaven pels racons com si fossin un blues amb un compàs de menys o una antiga cançó de Tom Waits...

Cap pregunta sense resposta, amb Elisenda Camps. Una temporada més torna el Tot és possible, un dels programes més veterans de RAC1. Un espai dirigit i presentat per Elisenda Camps que continua amb la ferma voluntat d’oferir servei i ajut als oients. Durant una hora i mitja àgil i entretinguda, es plantegen mil i un dubtes i curiositats que troben solució gràcies a la tasca diària de l’equip i a la imprescindible col·laboració dels fidels seguidors del Tot és possible. Qüestions relacionades amb el dret, l’educació, el consum, la salut, l’oci...I ELS BLOGS!

Vista des del poble, la gran ciutat s’assembla a un ventre enorme en què les persones queden diluïdes en el suc gàstric del soroll del motor dels cotxes, el brogit dels turistes, la fressa del tràfec als restaurants...una multitud de figures intercanviables enmig d’un gran tauler d’escacs: alfils amb corbata, reis de l’estraperlo i reines de pelatge divers deambulen entre els seus carrers. Algunes peces, fora del taulell de joc, dormen a les estacions de tren, als bancs de les avingudes. Amb la roba esparracada i les mans brutes, pidolen als transeünts. Un captaire jau damunt d’una pila de diaris; a l’extrem del paper, un anunci: “¡Saque el máximo rendimiento a su dinero!”. Uns metres més amunt, un noi amb l’esquena nua i corbada ven quincalla mentre una noia rossa i esvelta se’l mira de cua d’ull. Contrastos gairebé impossibles, fotografies a la meva memòria. Ben reals, però.

La ciutat de la fotografia no existeix. És només el reflex d’una altra que, per atzar, és a tocar de la riba d’un riu. La ciutat de la fotografia és feta de llum i aigua. Una mica voluble, gairebé és aire. Això la lliura de fenòmens actuals com l’especulació immobiliària i l’acosta una mica a la poesia (ara per ara no cal patir perquè els versos no cotitzen a la borsa). És una ciutat gairebé imaginària, com si els seus fonaments creixessin des del fons d’un mirall. Malgrat tot, els seus colors són ben definits, consistents, al contrari dels del model real que creix a la vora de la riba, una mica esblanqueïts, mats. I és que, en general, quan la poesia esdevé realitat tendeix a esvanir-se, una mica com el color de les ales d’una papallona a la mà d’un infant maldestre. De vegades, però, roman intacta en el procés de transformació. La poesia, llavors, encarnada, corpòria sembla com si gairebé pogués parlar. De fet ho fa. I et diu “Què et sembla si anem a passejar per la Devesa?”. I tu, senzillament, et deixes portar...

Començo a pensar que, ben mirat, les rebaixes no existeixen i que la resta de l’any, per dir-ho senzillament, els comerços ens prenen el pèl.

De vegades fem coses rares, encara que potser no ho són tant una vegada analitzats els veritables motius de l’acció: no fa massa vaig veure, mentre baixava pel Passeig de Gràcia, un individu que colpejava de manera violenta un telèfon públic. Concretament, la ranura per on s’introdueixen les monedes, tot utilitzant el propi telèfon com a eina per colpejar. Picava amb una força extrema. A partir del tercer cop, ja era prou evident que la màquina no tenia la més mínima intenció de tornar-li res. Per això diria que aquell individu, amb aquells cops, no tenia intenció de recuperar les monedes, sinó la feina o la nòvia perdudes. Com a mínim.

Música per a camaleons estràbics, per a lleons engabiats que passegen les seves dèries amunt i avall, per a cavalls sense brides ni estreps. Música de crom, sincopada, “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. Una més. “Un gin-tònic”, “de què el vols?”. Fum. Música per a gats nocturns. Els sents? Ja fa estona que percuden els timbals. “I’m sinking, I’m sinking...like a ship into the sea”, cantes. Ritme. Guitarra. Tens la veu negra per dins i per fora. “I’m sinking...I’m sinking...”. Res a veure amb aquest jazz de fil musical, deixatat, asèptic, de rosses nòrdiques, “Bésame, bésame mucho...”. No, el jazz, el blues...són una altra cosa. “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”, prou que ho saps. T’ho deia ell, el Duke, que et cantava a tu, satin doll, solitud. T’ho deien en Charlie Parker i el seu saxo alt infecciós, infectat i en Chet Baker que es consumia a cada nota, the thrill is gone i no s’ho creia ni ell: liar, liar your pants on fire...la Billie Holiday, flors de magnòlia, avui plou, stormy weather...però tant li fa, oi, Louis? Life can be so sweet on the sunny side of the street, només cal voler-ho...de tant en tant. Tampoc cal vendre’s l’ànima al diable o al primer que passi en una cruïlla. Crossroads, crossroads...ja t’ho deia en Robert Johnson abans de morir enverinat per un marit gelós. Pour me one more drink, és clar...and one more for the road. Dolç àngel negre, sweet black angel...Miles Davis una mica blau, una mica trist...a kind of blue. Tot plegat no és res i ho és tot, un ritme sincopat, tres acords, blues, la nota entre les notes, jazz...no vol dir res si no saps dur-lo a compàs: “It don’t mean a thing if ain’t got that swing”. Prou que ho saps.

Sorprenien al principi, aquells moviments de pulcra exactitud. Molts s’endevinaven complexos: boques i ulls que es tancaven i s’obrien, colls que s’allargaven, braços, cames, mans i dits. Amb precisió mil.limètrica, executaven la seva coreografia. Engranatges dentats, politges i cordes: la maquinària que els feia moure. La sorpresa era tan gran que, ben just acabat el temps que la moneda permetia (car per poder gaudir-ne calia pagar), corríem a introduir-ne una altra a la ranura. I una vegada més, l’autòmat s’exhibia. Fins que, ja apresa la sèrie, passada la sorpresa inicial, es tornava previsible, buit i trist, una mica absurd. Era el moment de marxar i deixar el giny amb els seus engranatges immòbils, fins que la curiositat del proper nen (i la corresponent moneda) el tornés a despertar. Si per casualitat un d’aquests ninots de mecanisme automatitzat anava a parar a les nostres mans, arribats a aquell punt entre l’absurditat i l’avorriment, se’ns desvetllava, inevitablement, la curiositat: què feia moure l’autòmat? Quins mecanismes el menaven? Per què primer un braç i llavors una cama? No es cansava de fer sempre el mateix? Que no tenia ànima? Prou que ho semblava, si més no. Era el moment d’esventrar-lo: amb crueltat infantil fèiem saltar reblons, claus i cargols. Llavors, la joguina es partia, la majoria de vegades en dues parts de llauna, com una closca de nou. A la vista quedava la maquinària i el misteri, resolt. Massa poc hàbils per tornar-lo a refer, l’autòmat quedava esguerrat per sempre més, amb un posat, si pot ser, encara més esmaperdut que el del principi, quan, ja passada la sorpresa inicial i encara sencer, els seus moviments ens semblaven buits, tristos i absurds...

Però què significa, exactament, el monòlit?

*2001: A space odyssey, Stanley Kubrick (1968)

TAE 5%, IVA no incluido, oferta no acumulable a otras promociones, válida hasta fin de existencias, sólo para la península, sorteo ante notario, cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia, la dirección no se hace responsable de las opiniones de sus colaboradores, puede contener trazas de sulfitos, existe carta de reclamación a disposición del público, no se admiten reclamaciones pasadas las 24 h., por motivos de higiene no se aceptan cambios de ropa interior, reservado el derecho de admisión, no se sirven bebidas alcoholicas a menores, no se da cambio para la máquina, apaguen sus móviles, beba con moderación es su responsabilidad, pague dos llévese tres, no se permite la venta ambulante, siga jugando hay miles de premios, hoy no se fía mañana sí, tenemos butifarra de Vic, nueva fórmula!, el Gordo aquí, perros no, consumir preferentemente antes de la fecha indicada en la tapa, conservar en frío, espere su turno, sin azúcar añadido, no se da cambio para los billetes de 500 euros, si cree que está embarazada o pudiera estarlo consulte a su médico, no se han observado contraindicaciones, lavado en frío, próximamente en los mejores cines, figuras no incluidas, más de 30 euros, fumar mata, disculpen las molestias.

El fenomen ja ve de lluny: segurament va ser la bella Scherezade la que l’inicià en el seu intent per no morir a mans d’un sultà que, enganyat per la seva esposa, ordenà al seu visir que li aconseguís una muller cada dia per matar-la l’endemà. Mil i una nits explicant contes que s’interrompien amb l’alba junt amb la promesa de seguir la nit següent i evitar així una mort imminent. Mil i una nits, un valor transfinit, un concepte que va més enllà de la infinitat representada conceptualment en el món àrab amb el número mil. I d’Aràbia a Occident, del segle IX al XXI: el començament va ser força innocent, amb els dàlmates de Walt Disney que no eren mil, sinó cent però que reprenien la idea. Ben aviat, el concepte va transmutar segons els valors de la nostra societat actual: abundància, consum, simplificació...el valor cap-i-cua va esdevenir una icona del màrqueting en tots els àmbits. A les lleixes de les llibreries hi podem trobar títols com “1001 receptes de cuina per al Thermomix”, “1001 refranys populars”, “1001 maneres de motivar”, “1001 preguntes per fer entrevistes de personal”, “1001 llibres que cal llegir”, “1001 discs que cal escoltar”, “1001 pel.lícules que cal veure”, “els 1001 secrets sexuals que tota dona hauria de conèixer” (també en versió masculina) o el llibre d’una tal Suzanne Schlosberg que ens explica les seves “1001 nits sense sexe”. 1001 secrets per dominar els videojocs, utilitzar Internet i diversos serveis gairebé de franc, les arts marcials al carrer, la cultura gay, la jardineria o la salut. Mil i una receptes degudament resumides, simplificades a l’extrem, caricaturitzades per a tot i a punt per al consum de tothom. Potser és una altra simplificació més però penso que ja va essent hora d’abandonar els grans números i els manuals que ens diuen el que hem de fer en cada moment i àmbit, mil i una maneres de ser un autòmat, al capdavall. Potser ja en tenim prou amb un parell de conceptes. “Tu i jo” o “Bones festes”, per exemple.

Haig de tornar a greixar la màquina. Fa massa setmanes que tanco les paraules dins petites caixes de metacrilat com si fossin coleòpters, apuntant les idees només amb una agulla de cap. Tants dies sense dir-me i quasi bé oblido el meu nom! L’hauria d’haver esgrafiat a les pedres o envasar-lo al buit sense data de caducitat. No durarà pas massa aquest jet-lag de mi mateix i ja fa dies que m’encalço. Mentrestant, ressegueixo amb el capciró dels dits l’esquena nua de les hores mentre ella dorm. Un batec, un metrònom suau, un cel amb pigues. Dic el meu nom a la volta de la nit i un eco llunyà em respon amb veu de dona. Darrera dels meus vidres sento els Reis que s'acosten.

Busco al “Diccionari per a ociosos” de Joan Fuster l’entrada “por”. I no hi és. Mentrestant, des de l’equip de música, en Chet Baker em canta amb la seva veu de vellut “The thrill is gone”, és a dir, la por ja no hi és. Decanto a mig sopar l’ampolla de vi i un pensament maragda m’omple la copa: “el luxe de debò és viure sense por”. Salut.

Ningú no parla de quan la nit perd les ales i tots els carrers són buits, de quan la festa s’acaba: vidres trencats, vòmits i orins. Ningú no parla dels gossos de mirada trista que vagaregen pels carrers i els seus fanals de llum freda, pàl.lida i marcida. No, ningú no parla de les llambordes dures i humides, de quan els bordons es fan alts i els carrers, estrets. Dels escombriaires que reguen els carrers, els pidolaires, les putes de la Rambla i els cartrons de vi. No sempre és càlida la nit...

A les vores de les rambles i torrenteres, pels riberals dels rius, hi creix una calma perenne, verda i esvelta, de fulles amples i flors agrupades en una panícula, com un pom. Una mena de plomall que quan és abundant –diuen- és el signe inequívoc que s’acosta un hivern esmolat i fred. El vent bressola les canyes a la vora del riu que, al capvespre, esdevé una vànova d’aigua i espurnes de llum. El sol de tardor encara escalfa i ens omple les mans d’una llum tènue, càlida i el reflex dels arbres es confon en un aiguabarreig verd i blau que oneja plàcidament. Les ombres s’allarguen i el dia, com l’aigua, sembla que davalli cap al mar.

- Vinga nen, que ja surt el toro!
El torero becari l’esperava nerviós a la sortida de la quadra – Hia!...hia! – cridava amb convicció tal com li havien ensenyat a la Universitat Taurina de Còrdova (U.T.C). De cop i volta va sortir el toro, “Saleroso”, de 500 Kg., de la “ganadería” de Manolito Campeón, tot nervi.
- Ep! - va dir el torero becari- què són aquests apèndixs allargats que li surten de la testa?
- Què vols dir? – va dir el “muletilla” amb cara de no entendre res...
- Coi…aquesta mena d’antenes d’ivori…què és això?!
- Jove…són les banyes! – va dir el “picador”, caraxuclat, bo i aixecant la cella.
- Quines banyes?! A la universitat ningú no m’ha parlat de banyes!
- Com que no?!!- va preguntar la resta de la “cuadrilla”…
- És que jo vaig fer la branca de “Rejoneo” i “Banyes I” i “Banyes II”, amb el nou pla, han passat a ser optatives…- va dir el torero becari.
- El caraxuclat es va treure la “montera” mentre es gratava la clepsa amb cara de circumstàncies i un altre prenia la creu que portava penjada al coll, tot remugant alguna cosa...
- Vinga noi! Que és per avui! - cridava el públic...
- Ai, Senyor...- va dir resignat un altre torero més experimentat – aquests becaris...a veure: tu t’hi poses al davant, el crides i llavors fas “un natural”, després un parell de “pases de pecho” i et poses el públic a la butxaca. Això sí, vigila les banyes! No tinguéssim un disgust...
El torero becari esperava el toro enmig de la plaça. Les cames li tremolaven i una gota de suor freda li queia “montera” avall. Per sort seva, “Saleroso”, de 500 Kg., de la “ganadería” de Manolito Campeón, havia estudiat a la Universitat Taurina de Sevilla (U.T.S) i li havien convalidat les assignatures “Cornades I” i “Cornades II” per uns mòduls d’ “Introducción al Pasodoble” que havia fet un any abans...

De tothom és ben sabut que als pobles, en una època de poca lletra i on Internet quedava encara molt lluny, es coneixia a la gent per un sobrenom o motiu. Aquí al poble en tenim uns quants. De motius n'hi havia (i n'hi ha) per a tots els gustos. Els que jo recordo d'haver-los sentit per casa són alguns com: Cal Nas ratat (pronunciat tot junt: "Narratat"), perquè a l'home en qüestió, a la guerra, un tros de metralla se li havia endut mig nas, talment com si li haguessin rosegat les rates. Cal Cuirets, que era un boscater al qual cada cop que al bosc es feia un set a la camisa, la seva dona l'hi cosia un tros de cuir, de manera que va acabar per dur la camisa plena de "cuirets" i jo mateix sóc de Cal Barnoles. Però n'hi ha molts més, alguns de més afortunats (Ca l'Hermosura-andando, Cal Llampant, Cal "noi maco"...), alguns de no tant (Cal Borni, Cal Lleig, Cal Guerxo...), per oficis (Cal Ton Cotxero, Cal Sidro Drapaire...). I és que dels motius o sobrenoms, ningú se n'escapava: conten que a un funcionari, només arribar al poble on l'havien destinat, algú li va dir: "Vigili, que aquí posen molts sobrenoms", i ell va contestar: "Sí, ja m'han previngut!". A partir d'aquell dia va ser el "Noi de Cal Previngut".

No vaig entendre mai què hi feia un os polar, al Mediterrani. Tancat al zoo, engabiat entre quatre parets: un hàbitat natural estrafet amb parets de formigó. No sé quin dia li van fer bescanviar la neu blanca pel ciment gris, el fred polar per la calor aclaparadora de Barcelona. En un racó, el tronc sec d’un arbre; a l’altre, la menjadora i un abeurador. Mitja gàbia era una bassa d’aigua on hi flotava una illa artificial. L’os, en bucle constant, en una dèria infinita, anava del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, tornava al tronc. Una vegada i una altra, com un Síssif modern, condemnat per sempre. Només de tant en tant, s’aturava enmig de l’illa i mirava cap amunt amb els seus ulls vençuts per sempre, profunds i negres. I hi tornava: del tronc a l’abeurador; de l’abeurador a l’illa; i de l’illa, tot allargant el pas, al tronc. Com un Síssif modern, condemnat per sempre.