El Cafè d'en Litus

...trobar l'equilibri entre la ingenuïtat i l'estar de tornada.

És com un tic, una mena d’acte reflex: quan som a la vora d’un riu d’aigües manses, un llac o a la platja en un dia poc rúfol, ens ajupim i, tot fent un gest de biaix, llancem una pedra a l’aigua. Una vegada, dues, tres...quatre o més, si som prou hàbils, la fem saltar. A cada salt, l’aigua es desplaça: unes ones plenes de sentit que ens fan somriure. Ara, més que mai, l’aire és ple d’ones semblants. Reboten de satèl.lit en satèl.lit per l’atmosfera terrestre: “Vols kdar x dinar?”, “Bon kp de 7mana!”o “Bona nit!“. Unes ones plenes de sentit que ens fan somriure quan les rebem.

Com un parèntesi prolongat en la respiració, potser per manca d’oxigen, un excés de teranyines o un forat a l’ànima. Potser és que, a vegades, el cos no té altre remei que fer-se metàfora.

És ben curiós –em deia- però la gent ve aquí a suïcidar-se. Lloguen una habitació d’un hotel de luxe i es llancen pel forat de l’escala. L’últim va caure aquí, al costat del piano. Va venir la policia i el va deixar aquí, al racó. Que què vaig fer? Seguir tocant. Què volies que fes?...

Era un dels pocs dies que s’havia pogut escapar més d’hora de la feina. A l’hora que li tocava, de fet: avui la majoria de l’empresa era a una fira de mostres de París i s’havia quedat sol a l’oficina. Va tancar l’interruptor principal, la porta amb el forrellat i va enfilar cap a casa. Només entrar al rebedor, es va descalçar (aquells mocassins nous que li feien tant de mal!) i tot descordant-se la camisa, va entrar al dormitori.

- Carinyo, no...no és el que sembla....- li va deixar anar la seva dona que jeia, completament nua, al llit.

Fet una fera, va mirar per la finestra oberta per on passava un oratge suau que movia les cortines. “Que havia marxant corrent, ell? Qui era, eh? On era? Sota el llit potser?". Va obrir l’armari: era allí, tot nu. Des de dins, amb cara de perplexitat, el mirava. Ell, amb la seva espatlla tan ampla. Ell, amb el seu ventre d’atleta. Ell, amb el seu cul estret i ferm. Ell, amb les seves cames tan ben tornejades i els seus braços musculats que el fondrien només d’abraçar-lo. Ell.

- No ho hagués dit mai...- va fer amb un rictus nerviós, mentre es mirava la seva dona.

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

És curiós saber que en una casa d'aquest bonic poble, algú, de tant en tant, ens fa una visita al Cafè.

Des de Castellar del Vallès, moltes gràcies!

Retalli per la línia de punts,
Vostè es troba aquí,
Segueixi el camí blau,
“Al fons a la dreta”,
2.065° de longitud i 41.565° de latitud,
Per sota del meridià de Greenwich,
Tiri cap el Nord-Oest,
Segueixi l’estrella Polar.
Passos, metres, iardes,
coordenades, fars, balises i,
malgrat tot, de tant en tant, perdut.

Era un dels senyals inequívocs que l’estiu havia arribat: es presentava amb el seu camió i cridava: “Sandías...sandías y melones!”. Les mares feien cua, tot esperant que els toqués el torn, al davant d’una romana que l’home, pes amunt, pes avall, feia anar amb traça. La canalla ens hi arremolinàvem al costat i, per una estona, deixàvem els nostres jocs al carrer. Sabíem, llavors, que una bona tallada sucosa de síndria o meló ens esperava per postres. I a mi m’agrada que, un any més, vingui l’estiu. Però, sobretot, m’agrada pensar que farà gust de síndria dolça. Segur.

Empenyorar el batent de l’ona,
l’escuma efímera i la sal.
Els ametllers i les flors de magnòlia,
l’esquena de les dunes
i les gotes còncaves
que en regalimen sexe avall.

Tot, sense saber-ne el guany.

La temptació de fer rodolar les hores pel pendís d’aquest temps amable, gairebé estèril. Però penso que, per patètics entranyables, ja tenim Bienvenido Mr.Marshall o en Jack Lemmon. Caldrà buscar, doncs, un altre cop la clau. A la rebotiga del Cafè, per exemple.

Les olors són, sovint, el fil que ens lliga al nostre passat, als records. Les fotografies, per exemple, també ho fan, però moltes vegades són només un testimoni, el document gràfic que aquell moment, aquella rialla, aquell lloc, van existir i van quedar fixats per sempre en un tros de paper. Però les olors són molt més evocadores, potser perquè la majoria de vegades ens agafen desprevinguts: al carrer, en entrar dins d’una botiga, en passar prop d’una finestra, en sortir de casa...n’hi ha prou de sentir l’olor de les coses que ens envoltaven quan érem nens per tornar, de forma indefectible, a la nostra infància: de ben segur que l’olor de determinada colònia ens fa veure, per uns instants, davant del mirall, ben “clenxinats” i amb la bossa penjada a l’esquena a punt d’anar a l’escola. L’olor de la fusta molla em porta sempre a la fusteria on el meu avi, entre taulons, xerracs, martells i serradures, em feia, amb la cigarreta de picadura a la boca i el llapis a l’orella, cotxes, avions i totes les coses que poden passar pel cap a un nen de deu anys, que no són pas poques (“Com ho faries per fer un angle de 45o sense transportador? El “traces” i el “manyes”, el millors companys de feina!”, sempre em deia), l’olor del clor de l’aigua als bassals dels carrers acabats de regar em duu al blau de les piscines a l’estiu, a tu, als crits i als esquitxos i als jocs innocents, perquè com diu la cançó, “no en sabíem més” i “teníem 15 anys”. L’olor del cafè mòlt, em duu al darrera del carrer Major, a la fàbrica torrefactora que allí hi havia i a la meva escola, que era a prop, als jocs i les joguines, a la senyoreta Lola, als gomets, els pinzells i les pintures, el brioix de crema a cal Villaró i un “sobre-sorpresa” de cinc pessetes a “La Moderna”. Les olors, com una cinta que el vent enlaira i que ens trasllada als racons de la nostra infància, que ens recorda, quan menys ens ho esperem, el nen que un dia vam ser.

«A la gente le gusta sentir. Sea lo que sea», escribió Virginia Woolf. ¿Cómo vamos a desear sentir en abstracto, cuando sabemos que algunos sentimientos son terribles, crueles, perversos o insoportables? Pues así es. Nos morimos de amor, nos morimos de pena, nos morimos de miedo, nos morimos de aburrimiento, y, a pesar de la eficacia letal de nuestros afectos, la anestesia afectiva nos da pavor. Somos inteligencias emocionales. Nada nos interesa más que los sentimientos, porque en ellos consiste la felicidad o la desdicha.

José Antonio Marina. El laberinto sentimental. Ed Anagrama (2004)

Ara per ara, encara no hem après a posar brides al desig; o una mordassa. Ficar-lo, ben desat, en vasos canopis mentre esperem una altra vida. Guarnir-lo amb coll fort i corbata dins despatxos de midó. Bastim quimeres, de tant en tant, projectes seductors, però irrealitzables; idees vanes que només són el producte de la imaginació; il.lusions de porcellana, boniques i fràgils. Les oblidem, les abandonem a qualsevol racó com els infants abandonen les joguines velles, com andròmines. Floreixen lilàs i rosasses de cristall als marges dels camins, maragdes, calidoscopis, clavellines als cims més alts de les branques dels arbres, suc de magrana, aromes d’espècies: clau, canyella i nou moscada...però ens entestem a seguir l’home del banderí vermell, com turistes a preu fet, cada cop més exiliats i lluny de casa. Corrues de xais, adotzenats i mesells. Mentrestant, pel fil musical, John Lennon ens canta com una fiblada, a cau d’orella, allò de “Life is what happens while you are busy making other plans”. La vida és allò que passa mentre fas plans per la vida. Narinant...

Sentit al carrer:

- Tío, ¿te imaginas que en la Tierra no hubiera gravedad?
- Si, tío, sería como el "finde", pero todo el rato.

El articles del Juan José Millás, els acudits del New Yorker...

El silenci ens espanta, de vegades. No fos que, en mirar-lo fit a fit - o potser només de reüll- ens donés la mesura del que som. Qualsevol cosa menys el silenci. I l’omplim de converses d’ascensor, de fils musicals enllaunats i sirenes d’ambulància, de botzines de cotxe en doble fila, televisors estereofònics i tubs d’escapament, de xiulets de guàrdia urbana, tertulians radiofònics, de comandes de cambrer, de lladrucs de gos i alarmes de xalet. Qualsevol cosa menys el silenci. De tant en tant, però, un baluard, un espai amable on estintolar els muscles; o la mirada i, llavors, adormir-se suaument. En silenci.

No hi fa res que li assegurés, una vegada i una altra, que jo no era en Pere Vilarnau. Amb el seu posat estoic, impertorbable, em deia que, segons el meu resguard, el DNI que em corresponia era aquell, que no li vingués amb romanços i que si l’Estat així ho feia constar, hauria de ser per alguna raó. Fet i fet, em va recomanar, els mecanismes per fer qualsevol canvi eren tan complicats (m’esperaven una trama espessa de funcionaris i llurs finestretes corresponents – “li falta un segell, torni vostè demà, ara no hi és: ha sortit a esmorzar...”- , hores de cues infinites...)que el millor que podia fer era, més que canviar-lo, ajustar-me a la nova personalitat que segons el meu nou Document Nacional d’Identitat em corresponia. Que no patís, que això eren coses que a l’Administració passaven però que, amb el papers en regla, no havia de témer res. A la meva nova vida em dedicava a ser professor i, pel que vaig descobrir uns dies més tard quan em vaig quedar amb ella a soles al seu despatx, tenia un “affaire” amb la directora que feia anys que durava. L’escola era petita i tranquil.la i els horaris, prou bons. Tot plegat, molt millor que la vida estressant que duia com a cap de vendes d’una multinacional. Cobrava un bon sou, però sempre, en el fons, vaig tenir la sensació de ser un farsant, de dur una vida que no era la meva. Els jous, per molt que siguin de seda, no deixen mai de ser-ho. Ahir, mentre era assegut en un banc, vaig veure com un flamant descapotable vermell s’aturava en un semàfor. A dins hi havia la meva dona acompanyada per un altre home: ulleres de sol, corbata de seda. Reien. I jo vaig pensar, mentre passava pàgina al diari, que feien prou bona parella...

Als 5 anys vaig fer un dibuix a classe que em va servir com a introducció als números ordinals (tercer, segon, primer...) i a les primes per rendiment (premi). Del dibuix en recordo, principalment, un cel tricolor lila, groc i vermell que va agradar molt. També recordo que em van donar un llibre que no tenia lletres: no em va agradar. Els llibres havien de ser com els que mirava a casa, amb lletres. Si no, no volien dir res (al revés d’ara, que penso que hi ha molts llibres plens de lletres del tot absurds). Amb els anys, aquell cel multicolor que tanta gràcia va fer, va començar a neguitejar (“i per què pintes el cel d’aquesta manera?”) fins a fer-se del tot estrany. Ara, que sovint encara veig el cel multicolor, quan em pregunten, dic que el cel és blau i prou. I si les coses van mal dades, que sóc economista. Malgrat que de la primera afirmació no n’estigui del tot segur i que la segona sigui rigorosament falsa, la gent sembla molt més tranquil.la quan els ho dic. Que estrany que és tot plegat...