El Cafè d'en Litus

A ningú no va sorprendre la notícia quan el metge li ho va deixar anar: bessonada. Es veu que ja els venia de lluny això, a la seva família. Que tant per la branca de la mare com per la del pare ja n’hi havia hagut i que ella tenia totes les butlletes perquè li toqués la grossa. I mai més ben dit mentre es passejava pel parc amb un ventre de vuit mesos prominent com la proa del Titànic. Quan nasquérem, el meu germà i jo, érem idèntics com dues gotes d’aigua i la gent se’n feia creus quan a mitja tarda sortíem a ramblejar amb el cotxet. Ja de més grans, a l’escola, cap professor no en treia l’aigua clara de qui era qui, confusió que ben aviat vam aprendre a rendibilitzar: jo, que era més de ciències, em dedicava a estudiar matèries com el càlcul, l’àlgebra, el dibuix tècnic o la química. El meu germà, per altra banda, era una llumenera amb el llatí, la literatura i tot el que tingués més de tres paràgrafs seguits. L’estratègia era ben senzilla: cadascú feia el seu examen; si era de ciències, jo aprovava a la primera i ell, el meu germà, suspenia. Llavors, al juny, jo em presentava a la seva recuperació i l’aprovava. El mateix, però a la inversa, fèiem amb les assignatures de lletres. Al final de curs, entre els dos, ho havíem aprovat tot. Aquesta mateixa tàctica, que tan bé ens havia anat a l’escola, la vam seguir fent a la universitat: n’hi va haver prou amb trobar una carrera mig de lletres, mig de ciències per acabar-la amb uns resultats brillants: les econometries, comptabilitats i d’altres, eren meves. El dret i la història, eren del meu germà. I així anàvem fent. Pel meu mal cap, però, vaig embolicar-me en negocis tèrbols i poc recomanables fins que, en una ensarronada, em van enxampar. Per contra, el mateix dia que jo entrava a la presó, el meu germà aprovava les oposicions que havia anat preparant, ara sí, pel seu compte. Fet i fet, malgrat ser bessons i anar sempre a mitges, ell sempre ha estat més tranquil que no pas jo, i una feina estable, fins i tot una mica monòtona, de vuit a tres, li escau prou bé: fa patxoca amb aquelles sabates embetumades, els pantalons amb la ratlla tan ben marcada i el rivet negre a la banda, amb la porra i les manilles a l'esquerra, el walkie-talkie a la dreta. Ningú no s’ha exclamat de res quan, a les tres en punt, he picat la seva fitxa al rellotge de sortida i he enfilat, a poc a poc, carrer amunt.

Cada poble té el seu beneit. El de la vila de R. és un bon jan de mirada lassa, somriure babau, les galtes plenes i els dits de les mans molsuts, arrodonits com botifarrons. Vagareja per la vila amb un telèfon antic de baquelita negre. Rambla amunt, rambla avall, n’atansa l’auricular als transeünts tot dient-los: “és per a tu...”. Tothom dibuixa llavors un mig somriure mentre li fan que no amb el cap o un gest del palmell. No sé ben bé per què, aquella tarda clara de diumenge, quan el beneit se m’acostà per allargar-me el telèfon (“és per a tu...”), l'hi vaig agafar. Em vaig apropar l’auricular a l’orella i, de sobte, una veu llunyana em digué: “No agafis l’autobús...no l’agafessis pas!”. Espantat, vaig retornar l’aparell al seu propietari que m'observava amb un somriure càndid. Aquella mateixa tarda, l’autobús que sempre em duu de retorn a casa –i que jo, en el darrer moment, vaig decidir no agafar- va punxar una roda mentre enfilava el pont que travessa la vila, perdé el control i s’estimbà. Consternat, no me’n vaig saber avenir. De qui era la veu que m’havia advertit per telèfon? I per què? Fos com fos, passats l’ensurt, la por i les reticències inicials, al cap d’una setmana vaig tornar a visitar el babau del telèfon. També llavors, una veu em parlà del meu fat.

Amb el temps em vaig acostumar a consultar-li qualsevol decisió referent al meu avenir: ofertes laborals, el casament de la filla, la universitat més convenient per als nanos...tot. Fins que un dia, en atansar-me aquella vella andròmina de baquelita a l’orella, l’aparell restà mut: la veu s’havia esvanit. Espantat, tement que allò no fos un mal presagi, vaig penjar l'auricular a poc a poc. Amb prou feines vaig veure a venir el cotxe que, arran del pont, punxà una roda i s’abraonà sobre meu.

Ara sóc un espectre que deambula pel poble. Rambla amunt, rambla avall les tardes de diumenge amb el beneitó del telèfon, bo i xiuxiuejant a cau d’orella als incauts que s’hi atansen: “no et casis amb ella”, “aquesta feina no et convé”... el primer que em passa pel cap. Tal com feia, mentre esperava, l’espectre que vaig substituir un diumenge de tarda clara.

El silenci de la nit fa de tornaveu de molts dels sorolls que durant el dia, i enmig del brogit quotidià, passen desapercebuts: el degoteig de l’aixeta, la remor somorta de la nevera, el brunzir de la làmpada fluorescent, el tic-tac del rellotge de la cuina…petits sorolls domèstics que, paradoxalment, fan el silenci més present que mai. Si, cansats d’estar a casa, baixem les escales cap al carrer, només sentirem el ressò dels nostres passos, graó a graó. Una vegada a fora, haurà desaparegut el tràfec eixordador dels vehicles (les botzines, les sirenes, els cops de gas), els crits de la quitxalla s’hauran esvanit i només escoltarem el miol d’un gat, el lladruc d’un gos o el motor d’un cotxe que s’allunya. Podem obrir un parèntesi, això sí, i entrar en algun local a fer-hi un cafè. En un racó, i sense que ningú se’l miri, un aparell de televisió ens explicarà, entre la llum espesseïda pel fum i l'enrenou de la gent, el temps que farà l’endemà o, ja més tard, podem arribar-nos fins a un concert on, segurament, un bluesman de veu arrossegada i guitarra d’alt voltatge tesarà l’aire amb agudes notes blaves, mentre que a la barra, atapeïda, hi dringaran els vasos i les ampolles de vidre amb estranys elixirs destil.lats. Quan, una estona més tard, tanquem el parèntesi, l’oreig esbullarà les copes dels arbres i el frec de les fulles seques ens durà, altre cop, la calma. Rera uns esbarzers, i ja de camí cap a casa, escoltarem el cant d’un grill i, de primer, pensarem en una explicació ben prosaica: el petit insecte busca parella tot fregant les seves petites ales negres i coriàcies. Però, després d’una estona de caminar amb el so de les nostres petjades per única companyia, s’esdevindrà la nit com un gran pentagrama negre per omplir i pensarem, amb les mans a les butxaques, que som alhora gat, gos, oreig, remor de nevera, guitarra o petjada nocturnal i que un grill, a manera de diapasó, enmig de la fosca ens mena o, si més no, ens dona el to que cal.

A vegades, n’hi ha prou amb un gest de la mà per fer-se una dàrsena d’aigües manses on poder-hi restar. A cobert de les injúries del temps i l’embat de les ones. Llavors, fa bo caminar-hi per la vora, sota un cel d’ambre i porpra dibuixat al capvespre d’un record no massa distant. Sense esperar res que no sigui el xipolleig tranquil d’algú que juga amb l’aigua, o el crit esquinçat d’una gavina que s’allunya estol enllà...

Embadalits, s’escolten, es miren, es toquen, encantats d’haver-se conegut. Narcisistes, egocèntrics, paladegen les paraules quan parlen, les assaboreixen, s’assaboreixen. S’escolten però no escolten: no els cal perquè ells, i només ells, són els posseïdors de la veritat absoluta, la seva veritat, que ha de ser la de tots: si no estàs amb mi estàs contra meu. S’acusen mútuament, es condemnen, es justifiquen, l’atac a l’altre és la seva defensa. Bufats. Tan pagats d’ells mateixos. Fer autocrítica? Per a què? El mirall sempre els dóna la raó.

Aquella nit d’estiu hi eren tots al voltant de la taula: el Tonet, que només sabia fer tres acords amb la seva guitarra i que, quan la cançó canviava de to, havia d’apujar o abaixar la celleta, màstil amunt i avall. El Sebastià, que amb les maraques oferia als assistents un parell de gardènies. El Miliu, amb una ampolla d’Anís del Mono a manera d’improvisada percussió. La resta de la colla, una mica orgue, una mica gat, feia el que podia per afinar. De sobte, ella agafà una làmina de fullola que fins feia poc havia servit per ventar el foc de la barbacoa, un tros de carbó i hi escrigué: “EL CORRAL DE LA PACHECA”, s’enfilà damunt la taula i, mentre feia el gest d’arromangar-se la faldilla, començà a cantar acompanyada per la barrila general. Reien. Tots sabien que, de fet, el que semblava una bogeria, no era més que un sobtat atac de lucidesa.

Caminava pel carrer quan es quedà embadalit al mig de la voravia tot mirant un núvol. Al cap de poca estona parà un altre individu al seu costat. Se’l mirà de fit a fit i en veure que observava el cel, també s’hi quedà. Ho feia encuriosit, amb una mà al front per no quedar enlluernat. Uns minuts més tard s’hi afegí un tercer. I un quart, que anava a buscar el pa, també s’hi aturà. Mitja hora més tard eren sis les persones que feien pinya amb la mirada cap al cel. Una hora després, ja feien una dotzena.

- Què és tota aquesta gent? - preguntava un.
- No ho sé, jo anava a buscar el pa – li responia un altre.

Una hora i mitja més tard ja eren vint-i-cinc i l’enrenou començava a ser considerable.

- Que passa alguna cosa? No veig res! – remugava un jove.
- Que donen què? - preguntava una parella.

A les dues hores el carrer era ple de gom a gom:

- Pipes, crispetes, begudes fresques! - cridava un venedor ambulant.
- Mare, mare... - somicava un nen que s’havia perdut.
- Això no pot ser, és intolerable! - cridava un senyor amb vestit creuat.
- De què és la manifestació? - preguntava un jove amb fulard i una arracada.
- Jo he arribat primera! A la cua!- cridava una dona.
- Que no donen número? – es queixava una altra.

Les càmeres de televisió començaren a arribar: focus, cables, unitats mòbils...

- Som al mig del carrer, a l’espera de més notícies...- explicava la periodista.
- Jo hi era quan ha passat tot! – afirmava, rotund, un home al càmera.

De cop i volta, una bola enorme, brillant i negra com el betum, aparegué al capdamunt del carrer. De mica en mica, començà a rodolar pel pendís. Ja més a prop, s’hi podien distingir tres forats. La bola rodolava cada cop amb més empenta. En un tres i no res, travessà tot el carrer com un llamp passant per damunt de la multitud que s’hi agombolava. Uns segons més tard, un silenci dens, espès com la boira, cobria tot el carrer.

- Strike!! - se sentí amb veu de tro des de dalt del núvol.

Blind Willie s’imaginava tafur excels, traient-se una altra vida de la màniga on no hagués de recórrer tots aquells locals de mala mort fets de xapa corrugada i plens de fum. Assegut en un cadira rònega de vímet duia el compàs tot picant el terra amb la sabata. El cuir descolorit, desgastat pel pas dels anys, la sola foradada. What did I do to be so black and blue. Tan negre i tan trist. Dotze compassos, tres acords, un blues. El terra, polsegós, li responia amb el so sec dels taulons. Les cordes de la guitarra tesaven l’aire amb notes blaves mentre a la barra dringaven els vasos i les ampolles plenes de licor. Per les taules, d’un verd vellutat, s’hi enfilava un pòquer d’asos o rodaven, silencioses, les boles de billar. Blind Willie –li deien tots– canta’ns aquella cançó que tant ens agrada. I ell explicava, una altra vegada, la història d’un vell tafur que imaginava.

“Àngel de la guarda, dolça companyia, no em desempareu ni de nit ni de dia...” - Amb aquesta lletania me n'anava al llit sempre que em quedava a dormir a casa seva. El vaig cercar durant molt de temps: un batec d’ales en el silenci de la nit, un rastre fi de plomall en despertar-me...Fins que un dia, passats força anys, vaig descobrir que no calia patir: que hi ha veritats que són biològicament irrenunciables, que el meu caràcter em pot. Que el meu àngel de la guarda, sóc jo.